Si parlo dels teus ulls em fan ressò
cadiretes de boga i un ponent de coloms.
Els teus ulls, tan intensos com un crit en la fosca.
Si parlo dels teus llavis em fan ressò
profundíssimes coves i ritmes de peresa.
Els teus llavis, tan pròxims com la nit.
Si parlo dels teus cabells em fan ressò
platges desconegudes i quietuds d'església.
Els teus cabells, com l'escuma del vent.
Si parlo de les teves mans em fan ressò
melicotons suavíssims i olor de roba antiga.
Les teves mans, tan lleus com un sospir.
Si parlo del teu cos,
del teu cos que he estimat,
només em fa ressò la meva veu,
i llavors tanco avarament els ulls
i em dic, per a mi sol, el secret dels camins
que he seguit lentament a través del teu cos
tan càlid com la llum,
tan dens com el silenci.
Miquel Martí i Pol.
Carla.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
2 comentaris:
Què tendre :)
potser massa pel meu gust, però és bonic igualment.
petonets!
M'agrada aquest blog, tot i que Martí i Pol no m'entusiasma, la poesia sí.
:)
Publica un comentari a l'entrada