divendres, 26 de setembre de 2008

Si parlo dels teus ulls

Si parlo dels teus ulls em fan ressò
cadiretes de boga i un ponent de coloms.
Els teus ulls, tan intensos com un crit en la fosca.

Si parlo dels teus llavis em fan ressò
profundíssimes coves i ritmes de peresa.
Els teus llavis, tan pròxims com la nit.

Si parlo dels teus cabells em fan ressò
platges desconegudes i quietuds d'església.
Els teus cabells, com l'escuma del vent.

Si parlo de les teves mans em fan ressò
melicotons suavíssims i olor de roba antiga.
Les teves mans, tan lleus com un sospir.

Si parlo del teu cos,
del teu cos que he estimat,
només em fa ressò la meva veu,
i llavors tanco avarament els ulls
i em dic, per a mi sol, el secret dels camins
que he seguit lentament a través del teu cos
tan càlid com la llum,
tan dens com el silenci.


Miquel Martí i Pol.



















Carla.

dilluns, 1 de setembre de 2008

Amor particular- Lluís Llach

Com t’ho podria dir
perquè em fos senzill, i et fos veritat,
que sovint em sé tan a prop teu, si canto,
que sovint et sé tan a prop meu, si escoltes,
i penso que no he gosat mai ni dir-t’ho,
que em caldria agrair-te tant temps que fa que t’estimo.

Que junts hem caminat,
en la joia junts, en la pena junts,
i has omplert tan sovint la buidor dels meus mots
i en la nostra partida sempre m’has donat un bon joc.
Per tot això i coses que t’amago
em caldria agrair-te tant temps que fa que t’estimo.

T’estimo, sí,
potser amb timidesa, potser sense saber-ne.
T’estimo, i et sóc gelós
i el poc que valc m’ho nego, si em negues la tendresa;
t’estimo, i em sé feliç
quan veig la teva força, que empeny i que es revolta, que jo...

Que passaran els anys,
i vindrà l’adéu, com així ha de ser,
i em pregunto si trobaré el gest correcte,
i sabré acostumar-me a la teva absència,
però tot això serà una altra història,
ara vull agrair-te tant temps que fa que t’estimo.

T’estimo, sí,
potser amb timidesa, potser sense saber-ne.
T’estimo, i et sóc gelós
i el poc que valc m’ho nego, si em negues la tendresa;
t’estimo, i em sé feliç
quan veig la teva força, que empeny i que es revolta, que jo...



Marionaa.

El pi de Formentor

Mon cor estima un arbre! Més vell que l'olivera,
més poderós que el roure, més verd que el taronger,
conserva de ses fulles l'eterna primavera,
i lluita amb les ventades que atupen la ribera,
com un gegant guerrer.

No guaita per ses fulles la flor enamorada;
no va la fontanella ses ombres a besar;
mes Déu ungí d'aroma sa testa consagrada
i li donà per terra l'esquerpa serralada,
per font la immensa mar.

Quan lluny, damunt les ones, renaix la llum divina,
no canta per ses branques l'aucell que encativam;
el crit sublim escolta de l'àguila marina,
o del voltor qui puja sent l'ala gegantina
remoure son fullam.

Del llim d'aquesta terra sa vida no sustenta;
revincla per les roques sa poderosa rel,
té pluges i rosades i vents i llum ardenta,
i, com un vell profeta, rep vida i s'alimenta
de les amors del cel.

Arbre sublim! Del geni n'és ell la viva imatge:
domina les muntanyes i aguaita l'infinit;
per ell la terra és dura, mes besa son ramatge
el cel qui l'enamora, i té el llamp i l'oratge
per glòria i per delit.

Oh! sí: que quan a lloure bramulen les ventades
i sembla entre l'escuma que tombi el seu penyal,
llavors ell riu i canta més fort que les onades,
i vencedor espolsa damunt les nuvolades
sa cabellera real.

Arbre, mon cor t'enveja. Sobre la terra impura,
com a penyora santa duré jo el teu record.
Lluitar constant i vèncer, reinar sobre l'altura
i alimentar-se i viure de cel i de llum pura...
oh vida! oh noble sort!

Amunt, ànima forta! Traspassa la boirada
i arrela dins l'altura com l'arbre dels penyals.
Veuràs caure a tes plantes la mar del món irada,
i tes cançons tranquil·les aniran per la ventada
com l'au dels temporals.

Miquel Costa i Llobera

Enllaç al youtube del poema cantat per Maria del Mar Bonet:
http://es.youtube.com/watch?v=F_YrcR4eqfk



Paisatge de Cantabria (no són pins però és una foto bonica d'una part de les meves vacances).

divendres, 4 de juliol de 2008

Elegía a Ramon Sijé


(En Orihuela, su pueblo y el mío, se me
ha muerto como del rayo Ramón Sijé, con
quien tanto quería.)

Yo quiero ser llorando el hortelano
de la tierra que ocupas y estercolas,
compañero del alma, tan temprano.

Alimentando lluvias, caracolas
y órganos mi dolor sin instrumento
a las desalentadas amapolas

daré tu corazón por alimento.
Tanto dolor se agrupa en mi costado,
que por doler me duele hasta el aliento.

Un manotazo duro, un golpe helado,
un hachazo invisible y homicida,
un empujón brutal te ha derribado.

No hay extensión más grande que mi herida,
lloro mi desventura y sus conjuntos
y siento más tu muerte que mi vida.

Ando sobre rastrojos de difuntos,
y sin calor de nadie y sin consuelo
voy de mi corazón a mis asuntos.

Temprano levantó la muerte el vuelo,
temprano madrugó la madrugada,
temprano estás rodando por el suelo.

No perdono a la muerte enamorada,
no perdono a la vida desatenta,
no perdono a la tierra ni a la nada.

En mis manos levanto una tormenta
de piedras, rayos y hachas estridentes
sedienta de catástrofes y hambrienta.

Quiero escarbar la tierra con los dientes,
quiero apartar la tierra parte a parte
a dentelladas secas y calientes.

Quiero minar la tierra hasta encontrarte
y besarte la noble calavera
y desamordazarte y regresarte.

Volverás a mi huerto y a mi higuera;
por los altos andamios de las flores
pajareará tu alma colmenera

de angelicales ceras y labores.
Volverás al arrullo de las rejas
de los enamorados labradores.

Alegrarás la sombra de mis cejas,
y en tu sangre se irán a cada lado
disputando tu novia y las abejas.

Tu corazón, ya terciopelo ajado,
llama a un campo de almendras espumosas
mi avariciosa voz de enamorado.

A las aladas almas de las rosas
del almendro de nata le requiero,
que tenemos que hablar de muchas cosas,
compañero del alma, compañero.

Miguel Hernández

http://es.youtube.com/watch?v=vKPhKUCcIQc

dimarts, 24 de juny de 2008

POESIA i +

POESIA i + , el Festival d'estiu de Caldes d'Estrac, presenta divuit espectacles entre el 27 de juny i el 27 de juliol.
El dia 27 de juny, a les 10 del vespre, el Parc de can Muntanyà, acollirà un recital de Raimon que, acompanyat dels seus músics, oferirà un repàs antològic a la seva trajectòria artística, amb cançons seves i altres sobre poetes antics i moderns.
Serà l'inici d'un festival, que enguany ens porta noms com els de Sílvia Bel, amb un text misteriós de Mercè Rodoreda, o d'Imma Colomer, amb contes de Pere Calders o de Gemma Reguant que ens recordarà Palau i Fabre en els seus textos.

Pau Riba recitarà els seus poemes, Toti Soler i Cinta Massip recordaran Maria Mercè Marçal, evocarem les cançons d'Ovidi Montllor en la veu de Jordi Vidal i Josep Pedrals ens presentarà el seu nou espectacle poètic i musical. Ma. Angels Anglada hi serà present en la música de Josep Tero i en la veu de les actrius Pepa López i Carme Callol.
I la Nit de Poetes, que comptarà amb la presència i la poesia de Marta Pessarrodona, Teresa Colom i Jaume Subirana.
I molts altres espectacles que completen el programa. Una programació que enguany s'expandeix i ocupa també l'Entresòl de La Pedrera, a Barcelona, tots els dimecres de juliol.
Un festival que vol fer present Caldes d'Estrac i la Fundació Palau en el context dels festivals d'estiu de la costa catalana i que compta amb la decidida col.laboració de l'Ajuntament de Caldes d'Estrac i de la Institució de les Lletres Catalanes.

Programa complet del Festival de Poesia

dissabte, 21 de juny de 2008

Ens menteixen

Ens menteixen. A les notícies, a les capçaleres, als diaris, a les fotos dels diaris, als peus de foto de les fotos dels diaris, als programes, als avenços dels programes, als zappings sobre programes, als anuncis, a la durada dels anuncis, a la publicitat també, si, i als productes, als usos dels productes, a les garanties, a la durada de les garanties, a les empreses que ens consumeixen, a les que ens fan consumir, i als treballs escombraria, als sous misèria, les hipoteques remunerades, les baixades cap amunt del petroli, les polítiques en general i, per suposat i com no, qualsevol polític en particular.
Ens menteixen. Ens menteixen i el país sencer agonitza de mentida. És igual l'esquerra que la dreta, el centre que la perifèria, els nostres que els de més enllà. Informació opinada i opinió desinformada recorren l'actualitat de la mà i només s'asseuen per mentir davant de polígrafs que normalment maneja un home calb que deu ser molt bo per ser calb i, tot i així, estar a la tele.
[...]
I es que el pitjor no és que ens menteixin. El pitjor es que ja hi estem acostumats. Estem tan mentits que fins i tot la veritat ens sembla mentida. Algú que de cop i volta es torna boig i es planteja ser honest es converteix en notícia, en reclamació, en estrany succés a estudiar pels medis, que no surten de la seva sorpresa, no entenen què li passa a aquell que de debò diu el que pensa.



Risto Mejide, Pensamiento negativo.

dimecres, 18 de juny de 2008

Així


-És així, així és, exactament tal com diuen. T'aixeques un bon dia, i t’anedones del perquè, del perquè a aquells problemes, en aquest moment, aquesta situació que en part et canvia la vida, saps que tot té una causa, sinó no hauria problema, les coses no succeeixen soles, és a dir, ja està escrit, la vida en si està escrita, no es pot canviar la destinació, facis el que facis està tot predestinat, jo ho crec així, que res ja es pot canviar, per moltes voltes que li donis, estàs on estàs i facis el que has de fer, això si, part de les coses les decideixes tu, deixant-te influenciar o no, pels altres, moltes vegades et preguntes el perquè d’aquestes coses, d’aquestes petites coses en les quals en realitat no hauries de donar-li importància, ja que són insignificants, però vulguis o no ocupen part del teu temps, la teva vida, la qual hem dit que ja està escrita, no? Llavors perquè? Perquè de vegades no s’entenen? Sempre és més senzill del que sembla…Igual ens aixequem un bon dia al matí i tot canviï, així que perquè perdre el temps, no? Fent hipòtesi, o donant-li voltes a una cosa que ja ha ocorregut, o és més, intentar saber el perquè ha passat. Si total ho penses, i igual en aquest moment, davant d’aquest ordinador, asseguda damunt del meu llit, jo també ho estic perdent. Més aviat crec que el que perdo de vegades, és el…cap . “


Carla Garuz


__________
Paula Sánchez