POESIA i +

POESIA i + , el Festival d'estiu de Caldes d'Estrac, presenta divuit espectacles entre el 27 de juny i el 27 de juliol.
El dia 27 de juny, a les 10 del vespre, el Parc de can Muntanyà, acollirà un recital de Raimon que, acompanyat dels seus músics, oferirà un repàs antològic a la seva trajectòria artística, amb cançons seves i altres sobre poetes antics i moderns.
Serà l'inici d'un festival, que enguany ens porta noms com els de Sílvia Bel, amb un text misteriós de Mercè Rodoreda, o d'Imma Colomer, amb contes de Pere Calders o de Gemma Reguant que ens recordarà Palau i Fabre en els seus textos.

Pau Riba recitarà els seus poemes, Toti Soler i Cinta Massip recordaran Maria Mercè Marçal, evocarem les cançons d'Ovidi Montllor en la veu de Jordi Vidal i Josep Pedrals ens presentarà el seu nou espectacle poètic i musical. Ma. Angels Anglada hi serà present en la música de Josep Tero i en la veu de les actrius Pepa López i Carme Callol.
I la Nit de Poetes, que comptarà amb la presència i la poesia de Marta Pessarrodona, Teresa Colom i Jaume Subirana.
I molts altres espectacles que completen el programa. Una programació que enguany s'expandeix i ocupa també l'Entresòl de La Pedrera, a Barcelona, tots els dimecres de juliol.
Un festival que vol fer present Caldes d'Estrac i la Fundació Palau en el context dels festivals d'estiu de la costa catalana i que compta amb la decidida col.laboració de l'Ajuntament de Caldes d'Estrac i de la Institució de les Lletres Catalanes.

Programa complet del Festival de Poesia

Ens menteixen

Ens menteixen. A les notícies, a les capçaleres, als diaris, a les fotos dels diaris, als peus de foto de les fotos dels diaris, als programes, als avenços dels programes, als zappings sobre programes, als anuncis, a la durada dels anuncis, a la publicitat també, si, i als productes, als usos dels productes, a les garanties, a la durada de les garanties, a les empreses que ens consumeixen, a les que ens fan consumir, i als treballs escombraria, als sous misèria, les hipoteques remunerades, les baixades cap amunt del petroli, les polítiques en general i, per suposat i com no, qualsevol polític en particular.
Ens menteixen. Ens menteixen i el país sencer agonitza de mentida. És igual l'esquerra que la dreta, el centre que la perifèria, els nostres que els de més enllà. Informació opinada i opinió desinformada recorren l'actualitat de la mà i només s'asseuen per mentir davant de polígrafs que normalment maneja un home calb que deu ser molt bo per ser calb i, tot i així, estar a la tele.
[...]
I es que el pitjor no és que ens menteixin. El pitjor es que ja hi estem acostumats. Estem tan mentits que fins i tot la veritat ens sembla mentida. Algú que de cop i volta es torna boig i es planteja ser honest es converteix en notícia, en reclamació, en estrany succés a estudiar pels medis, que no surten de la seva sorpresa, no entenen què li passa a aquell que de debò diu el que pensa.



Risto Mejide, Pensamiento negativo.

Així

-És així, així és, exactament tal com diuen. T'aixeques un bon dia, i t’anedones del perquè, del perquè a aquells problemes, en aquest moment, aquesta situació que en part et canvia la vida, saps que tot té una causa, sinó no hauria problema, les coses no succeeixen soles, és a dir, ja està escrit, la vida en si està escrita, no es pot canviar la destinació, facis el que facis està tot predestinat, jo ho crec així, que res ja es pot canviar, per moltes voltes que li donis, estàs on estàs i facis el que has de fer, això si, part de les coses les decideixes tu, deixant-te influenciar o no, pels altres, moltes vegades et preguntes el perquè d’aquestes coses, d’aquestes petites coses en les quals en realitat no hauries de donar-li importància, ja que són insignificants, però vulguis o no ocupen part del teu temps, la teva vida, la qual hem dit que ja està escrita, no? Llavors perquè? Perquè de vegades no s’entenen? Sempre és més senzill del que sembla…Igual ens aixequem un bon dia al matí i tot canviï, així que perquè perdre el temps, no? Fent hipòtesi, o donant-li voltes a una cosa que ja ha ocorregut, o és més, intentar saber el perquè ha passat. Si total ho penses, i igual en aquest moment, davant d’aquest ordinador, asseguda damunt del meu llit, jo també ho estic perdent. Més aviat crec que el que perdo de vegades, és el…cap . “

Carla Garuz

__________
Paula Sánchez

Villa Borghese

Visc a Villa Borghese. No hi ha ni rastre de brutícia enlloc, ni una cadira fora de lloc. Aquí estem tots, no falta ningú, estem sols i morts. Ahir a la nit, en Boris va descobrir que tenia polls. Vaig haver d’afaitar-li les aixelles, ni tan sols així se li va passar la picor. Com pot algú agafar polls a un lloc tan meravellós com aquest?. Però no importa. Potser mai ens hauríem arribat a conèixer tan íntimament, en Boris i jo, si no hagués estat pels polls.

En Boris és un profeta del temps. Diu que hi haurà més calamitats, més morts i més desesperació. El càncer del temps ens devora. Els nostres herois s’han matat o s’estan matant. Així que l’heroi no és el temps, si no la independència del transcurs d’aquest. Hem de marcar el pas, en files tancades, cap a la presó de la mort.

Ara som a la tardor, segon any a parís. Em van enviar aquí per una raó que encara no he pogut endevinar. No tinc diners, ni recursos, ni esperança. Soc l’home més feliç de món. Fa un any i sis mesos que creia ser un artista. Ja no ho penso, ara ho sóc. Tot allò que era literatura s’ha desprès de mi. Ja no queden més llibres per escriure, gràcies a Déu. Llavors...aquest?. Això no és un llibre, és una calumnia, una difamació. No és un llibre en el sentit ordinari de la paraula. És un insult perllongat, una escopinada a la cara de l’art, una puntada al cul a Déu, a l’home, al destí, al temps, a la bellesa, a l’amor... a tot allò que os sembli.



Henry Miller - Trópico de Cáncer (acabaré traduint el llibre sencer... quan en Busquets marxi de vacances ficaré la part més picanteta jiji, què dolentota, jiji xD)


Elena Ponce

Soys el queso en mis macarrones! :)

Nit de juny

Quin silenci, aquella nit de juny.Tot el món dormia.Cap soroll, cap interrupció a aquella tranquil·litat que només apreciem els que tenim insomni.
Encenc el llum, miro el rellotge.Les dues de la matinada i jo sense poder dormir.El torno a apagar, i m'estiro de cara el sostre, disposada a no pensar en res i dormir.
Una nit més, m'he desvetllat, he d'admetre que la nit m'ha guanyat altra vegada.No vull tornar a mira quina hora és.No m'aixeco.Tan disposada com estava a no pensar en res, la meva ment es disposa a fer un viatje per milers de records que em vénen al cap quan menys ho espero.
Tanco els ulls encara que no pugui dormir.A la penombra, enmig del silenci,m'imagino que ets aquí al meu costat.Fins i tot puc veure't sense esforçar-m'hi gaire.El teu cabell negre, aquells ulls que mai puc deixar de mirar, aquell somriure que em fa somriure a mi encara que sigui el dia més trist.Recordo la teva veu, la teva olor, el calor d'aquells braços que m'abracen quan ho necessito.Recordo tants petons, tantes estones alegres, tantes estones que no ho són tant, tantes passejades per qualsevol lloc agafada de la teva mà, aquella impaciència que em domina esperant que sigui l'hora de veure't, les cartes, les trucades, les nits sentint-te dormint al meu costat.
Voldria dir-te tantíssimes coses, fer-te saber que per a mi tenir-te a prop és el millor regal que puc demanar cada dia.I t'he d'agraïr tantes, tantes coses.. Què puc dir-te?Et coneixes tant bé com jo tot el que hem compartit durant aquests darrers tres anys.
Quin silenci aquella nit de juny.Estirada cara al sostre, escoltant atentament el silenci, i esperant que es faci de dia per explicar-te tot aixó que he recordat ara amb una simple frase: T'estimo.


Sara

Sensacions a una tarda al costat del mar.

Sento fred, sento aire que mou els meus cabells i xiuxiueja a la meva oida, noto l'olor de sal, el meravellós i característic olor de mar. Em sento bé, tranquil·la, calmada, agust...Em sento absent del món, de la gent, dels estudis, de la família, dels nois...Però em sento a prop de la natura marítima, la llibertat salada que m'envaeix a cada sospir. Noto rajos de sol a l'esquena, és aviat, les 16:30 d'una tarda de novembre i sembla que s'hagi parat el món. Tot és perfecte, és irreal, és màgic. Màgia, només aquesta paraula pot descriure tot això, el fred envaintamb calfreds tot el meu cos. Tú, al meu costat, et miro i sento que t'estimo, no t'jo pots arribar a imaginar. Vull que no existeixi el tems, parar-ho tot i fotografiar aquest moment dins el meu cor. Mirar el mar, i submergir-me en un món blau, fred, tan salat que sembla dolç. Miro un altre cop i penso:

-Què més m'agradaria a mi!

Que més m'agradaria que xoqués contra mi mil cops al dia, sentir com la meva pell es desfà i els meus peus deixen de sentir les pedres, i m'estic desfent...
Em desfaig sobre el mar i em torno blava, líquida, freda...I el vent m'arrossega, molt fort, cap aquelles roques ja verdes i humides, i retorno un altre cop, sense parar...Al final, la sorra m'evadeix i m'eixugo, ja no sóc aigua, líquida, freda...
Ara sóc un trosset de vida trencat, en mil trossos, sobre la sorra groga, sòlida i calenta.

Però, tu estàs allà, mirant-me, i et tornes aigua, i véns a buscar-me i marxem totes juntes, cap al mar, i naveguem....I som blaves, líquides, fredes....


Som lliures.



(Ningú com tú.)

Records

És curiós com el pas dels anys fa que oblidis les coses. Aquelles coses que no t’agrada oblidar perquè formen part del teu passat i potser perquè eres petita, ara ja no ho recordes com abans, i et sap greu. Ja fa uns quants anys que va morir el meu avi, i sovint quan hi penso, desitjo amb totes les meves forces poder recordar algun dels moments que vam viure junts, però no ho aconsegueixo, tant sols tinc algunes imatges al meu cap o també coses que recordo que m’explicava la meva mare o la meva àvia. Detesto no poder-lo recordar millor, aleshores era més petita, però prou gran per saber què havia passat. Les fotografies també ajuden a recordar les persones estimades, i fotografies del meu avi en tinc ben poques. Una de les coses que més il·lusió em fa recordar és quan de més petita, anava a casa seva a dinar i jugàvem al domino amb una taula a la vora de la porta del carrer per tenir la llum del sol. M’agradaria poder recordar si em guanyava ell o el guanyava jo, però estic segura que més d’una vegada em va deixar guanyar. Sé que el meu avi m’estimava molt, i ara escrivint aquestes paraules i amb una o dues llàgrimes als ulls, penso que encara que no recordi molts moments dels viscuts, sempre el tindré present en la meva vida i sempre l’estimaré com ell em va estimar quan encara vivia.






Carla Sivilla.

Com dues gotes d'aigua

Quan neix, la gota encara no sap que d'aquí a dos segons s'esclafarà contra la pica de la cuina. Il.lusionada, llisca per l'últim revolt de la cantonada i treu el cap per la desembocadura de l'aixeta. La llum dels fluorescents l'enlluerna.  Se sent com la passatgera de tren que, després d'haver concentrat la mirada en un llarg túnel, surt finalment a cel obert. Encuriosida, s'atura al bec de l'aixeta. La inèrcia fa que trontolli i que, després d'un lleu balanceig, caigui al buit. Durant els primers mil.límetres d'aquesta trajectòria -iniciada amb més esperança que no pas convenciment-, l'envaeix el vertigen. Volar l'estimula tant com passar desapercebuda. En efecte, la seva presència no modifica l'ordre d'una cuina que, tot i l'esforç del decorador per convertir-la en l'expressió de la família que la fa servir, encara s'assembla massa a la fotografia del catàleg que la va inspirar. A banda dels mobles i dels acabats, prevalen alguns detalls no previstos en el projecte inicial: l'olor d'un caldo acabat de fer i, aferrats a la porta de la nevera, imants de la família Simpson que subjecten el menú de l'escola d'un nen que, tot just ara, mentre la gota descobreix el plaer de llançar-se al buit, s'ennuega al menjador del col.legi amb un os de pollastre. La distància entre l'aixeta i la pica és d'un pam i mig, un trajecte tan curt com l'estona que la gota trigarà a recórre'l. No perd el temps: filtra la llum dels fluorecents i reflecteix l'efera del rellotge, que assisteix a un nou encreuament, històric, de les busques. Comparat amb quan encara formava part d'un corrent, el present li sembla fascinant. A primer cop d'ull potser no se li nota, però si augmentéssim la imatge de la gota, si l'aturéssim i la reproduíssim en tres dimensions i li donéssim moviment ( un moviment virtual, s'entén, estructurat sobre una hipòtesi seqüencial a escala ampliada i per ordinador), hi detectaríem el batec gairabé imperceptible d'una emoció basada, d'una banda, en la inconsciència del perill que suposa la caiguda i, de l'altra, en la manca d'informació sobre el propi entorn. La cadència, per exemple: una gota cada tant, sempre el mateix tant, com en una cursa ciclista contra rellotge. O descobrir que el fet que una aixeta no tanqui bé o que, a causa de l'erosió de la junta, degotegi pot canviar-li la vida i provocar que, un cop convertida en gota, aquell trajecte, banal en aparença, es transformi en privilegi. Com una frontera, la part alta de la pica marca l'últim tram. l'horitzó és a tocar. A mesura que cau, la gota augmenta de pes, de volum i de tensió interna. Li costa mantenir una forma esfèrica. La inèrcia li tiba la pell. Tant, que li agradaria ser de mercuri. El paisatge s'enfosqueix. Des d'un punt de vista humà, tot passa molt de pressa. Per la gota, en canvi, aquesta estona conté part de la vellesa i tota la maduresa. El temps necessari per oblidar el que ha viscut més recentment i recordar només els primers temps de vida: per reconèixe's en la gota que, amb més atreviment que no pas ella, comença a treure el cap per la mateixa aixeta. S'assemblen com dues gotes d'aigua, comprova. I li fa la impressió que haver vist aquella filla (o germana), justifica haver viscut un viatge que s'acaba com estava previst: xof. La gota esclata i s'escampa en mil bocins que, indiferents al tacte d'acer inoxidable de la pica, tornen a reunir-se, no pas en forma de gota sinó d'esquitx, no-res, un fil escarransit que, després de salvar l'escull de restes d'oli de gira-sol, s'escola-bolp-aspirat pel forat. 

Sergi Pàmies

Del llibre Si menges una llimona sense fer ganyotes

Martí Hernàndez Costa

 

Fragment de "Ramona, adéu"

[...] El que més li agradava era quan li besava el clatell.
Un pessigolleig suau i endormiscador a l'espinada i, per pocs instants, una irretornable sensació de felicitat. Després, el seu bes la resseguia per tot el cos, aquell bes candent i insegur que li dibuixava la forma del cos, aquell bes que culminaria en l'esclat de l'acte d'amor. Sabia el que representava aquell bes i el desitjava amt tot el delit de la inconsciència[...]

Mariona.

7 de juny

Avui, 7 de juny, negrós, trist, silenciós…

ja no estàs a prop meu , però si lluny i en un record sempre present.

El silenci em persegueix, jo li dono la benvinguda. En la memòria em queden moments, on en una tarda d’hivern em vas jurar amor etern, si, amor etern, ho estàs complint, només en la memòria.

Vas amunt i avall, sense preocupar-te re, i jo segueixo aquí esperant la teva arribada i dir-li adéu al silenci.

Avui, 7 de juny, negrós, trist, silenciós

Paula Sánchez

Montserrat Roig

Jo no et vinc a veure, aquest paper hi ve per mi, ell sóc jo, i metamorfosis, ara estic entre els teus dits.

Cada lletra és un poema, cada mot és un sospir;

Cada frase una abraçada… i un petó els punts suspensius.

‘’ Ja que jo sóc la carta i tan a prop de mi et tinc, fes un petó en aquests versos i amaga’ls en el teu pit!

Que a prop del teu cor, hermós que bé hi estaré dormint!’’

Montserrat Roig

Maria Pedrera

Infància

Encara recordo quan la nena era petita i sortia al pati saltant i cridant. Alguna vegada de tan esverada que estava queia a terra i, plorant, plorant, reclamava que unes mans adultes la portessin amb molta cura fins a la font del costat del llimoner.

Altres vegades, seia de cul a terra i amb un continu estira i arronsa convertia els seus petits peus en una màquina excavadora. Treia muntanyes gegants de sorra per fer aquells pastissos d'una fictícia xocolata que després cap mestre voldria tastar.

La nena marxà aviat, en aquell temps la canalla no tenia possibilitats de superar una malaltia com la de la Marina i molts se n’anaven i deixaven el poble angoixat per molts dies.

Va tenir una infància bonica, petita però bonica.


Mercè Cama Vilà

Dies de pluja

Arriba a casa, tot sembla tranquil. Massa tranquil. Serà perque està sola a casa. Sense poder disfrutar d’aquests moments de tranquilitat, casi aconseguint la pau. Tot es trenca. Només ha calgut un instant per que tota la màgia d’aquest moment es trenqués. Ja han arribat. Intenta agafar forces i fer-se forta, però la feblesa pot amb ella.
Tot és fosc, un color lleig i amarg. Busca la claror però només pensa que el temps passa, passa i cada cop més ràpid sense adonar-se de que ella també es fa gran.
La pluja li fa recordar la tristor i la negror del mal temps que té en la seva vida. Vol aturar-se i respirar tranquilla però no pot, no en té de temps per respirar tranquila.
Voldria dir prou, tot s’acabat, allunyeu-se de mi, deixeu-me, aparteu-se però mai serà capaç de fer-ho.
Ha canviat. Ara no vol pensar en el futur. Vol viure en el present. Sense aturar-se ni haver de pensar que li espera demà.
Però ara només sent dies de pluja.


Anna Blanch

Ara - Lax'n'busto

Ara si que sento el pas del temps,
Vull anar despressa i ell va lent.
Ara és quan em nego a mi mateix,
Cansat sempre de perdre el temps i d’esperar,
D’esperar que arribi el moment
i sempre pendent de perdre el tren,
desitjar creuar la porta,
i veure que per fi em triat el mateix camí.
Se que amb tu podré somiar per sempre més,
Fer-ho tot realitat.
No hi ha un racó del meu planeta,
On pugui estar i deixar de pensar amb tu.

I ara que no et tinc el meu costat,
Sento que m’han pres un tros de món,
Ara quan em perdo a la foscor,
Ara que no hi ets, no.
Ara és quan voldria despertar.
Ara quan més et trobo a faltar,
Quan tinc por quan més por em fa la por
Quan et posa a prova el teu amor,
És difícil ser el mateix si tu no hi ets.

Ara si que sento el pas del temps,
Vull anar despresa i ell va lent.
Com un pres a la cela tancat,
Quan més a prop més lluny ha anat la llibertat.
Les onades tomben el vaixell,
En el que per fi fora imprudent.
Però saps que seguiré esperant el meu moment,
Pacient, valent sempre pendent d’on bufa el vent.
Imagina un món amb mi ,
On el desig fos sempre realitat.
No hi ha un racó del meu planeta,
On pugui estar i deixar de pensar amb tu.

I ara que no et tinc el meu costat,
Sento que m’han pres un tros de món,
Ara quan em perdo a la foscor,
Ara que no hi ets, no.
Ara és quan voldria despertar.
Ara quan més et trobo a faltar,
Quan tinc por quan més por em fa la por
Quan et posa a prova el teu amor,
És difícil ser el mateix si tu no hi ets.

I ara que no et tinc el meu costat,
Sento que m’han pres un tros de món,
Ara quan em perdo a la foscor,
Ara que no hi ets, no.
Ara és quan voldria despertar.
Ara quan més et trobo a faltar,
Quan tinc por quan més por em fa la por
Quan et posa a prova el teu amor,
És difícil ser el mateix si tu no hi ets.

Mariona.

macaco i Gossos - "Corren"

És tard, no sé quina hora és
però és fosc fa estona.
És fàcil veure que no hi ets
ni un paper, ja poc importa

Poso els peus a terra, vull caminar
necessito despertar en un dia radiant
Encara em queda temps per descobrir
tot allò que m’he amagat i que no m’he volgut dir.

Corren, corren pels carrers corren
paraules que no s’esborren,
imatges que no se’n van.

i ploren, ploren pels carrers ploren
com gotes d’aigua s’enyoren
aquells que ja no es veuran.

Macaco: Difícil descobrir qui sóc avui
una gota em cau mentres una altra em treu la set

plou i fa sol alhora tum bala bala tum bala bala
que m’apuntava a la meva, jo mateix em disparava
raig de llum, il·lumina’m, treu-me el fum
una revolució dins meu que seudiexo i es transforma

no, no,no,no,no,no s’esborren
em conformo amb mirar-me, mirar-me
d’endins cap enfora

On puc anar-te a buscar?
Nena, no és broma,
hauria d’haver estat diferent
però en un moment s’han tancat les portes

Poso els peus a terra vull caminar
necessito despertar en un dia radiant
encara em queda temps per descobrir
tot allò que t’he amagat
i que no t’he volgut dir…

corren…

ploren…

Kestyn.

Haikú

Un vell estany
una granota hi salta:
el so de l'aigua.

Issa

Dins la gàbia, l'ocell
mira la papallona,
amb quina enveja!

Basho

A la campana
s'ha aturat i s'adorm
la papallona.

Amor Petit!

De quin estel t'has despenjat, amor petit...?
Com has sabut guarir l'escletxa gran,
que m'han obert al pit?
On has collit aquest perfum,
que m'ha envaït els cinc sentits?
Si no és abril,
si no és abril,
amor petit.

On has desat els teus juguets,
i els mitjons blancs de fil...?
De quina lluna has pres l'argent,
que dus entre els teus dits...?
I dius que amb mi vols fer-te gran,
i quan t'escolto em faig petit.
No corris tant,
no corris tant,
però corre amb mi.


[ Joan Isaac]


_


Dedicat, al meu amor petit.

-Perque, els teus ulls són mon tresor.


Alba hurtado.