Vilassar de Mar

Sóc del petit poble vilassarenc on pengem ases al campanar per Nadal i sense pensar desapareix el rellotge del poble sense saber on ha anat a parar.
Per Sant Joan fem festes sense parar, celebrem la diada del nostre patró Joan.
Un cop a l’any Vilassar és un paradís, on tots els carrers estan replets de flors i colors que formen el que se’n diu un mar de flors.
Des de la finestra puc veure l’etern i infinit mar, on des del Castell de Burriac vigilen qui ve i qui se’n va.


Paula Sánchez

Vinyes verdes vora el mar (Josep Maria de Segarra)

Vinyes verdes vora el mar,

ara que el vent no remuga,

us feu més verdes i encar

teniu la fulla poruga,

vinyes verdes vora el mar.

Vinyes verdes del coster,

sou més fines que la userda.

Verd vora el blau mariner,

vinyes amb la fruita verda,

vinyes verdes del coster.

Vinyes verdes, dolç repòs,

vora la vela que passa;

cap al mar vincleu el cos

sense decantar-vos massa,

vinyes verdes, dolç repòs.

Vinyes verdes, soledat

del verd en l'hora calenta.

Raïm i cep retallat

damunt la terra lluenta;

vinyes verdes, soledat.

Vinyes que dieu adéu

al llagut i a la gavina,

i al fi serrellet de neu

que ara neix i que ara fina...

Vinyes que dieu adéu!

Vinyes verdes del meu cor...

Dins del cep s'adorm la tarda,

raïm negre, pàmpol d'or,

aigua, penyal i basarda.

Vinyes verdes del meu cor...

Vinyes verdes vora el mar,

verdes a punta de dia,

verd suau cap al tard...

Feu-nos sempre companyia,

vinyes verdes vora el mar!

Lluis Maymó.

el meu estimat barri

Sóc del centre de la nostra ciutat. Un barri considerat culte, de bona gent, de gent de tota la vida, de gent arcaica. On encara en alguns racons a les nits d'estiu es reuneixen al carrer i amb quatre cadires ja tenen la nit muntada.
Al meu barri, el meu estimat barri, té des de mercats de tota la vida on la gent gran i no tan gran encara hi van a comprar, sense haver-se deixat entebanar per grans centres comercials. Places on joves s'hi reuneixen. Escoles per els més petits. Esglèsies pels més ecleciàstics i burdells per els més desesperats.
Des de casa, des de la part de darrera vigilo i contemplo la ciutat. I des de la part de davant vigilo i contemplo l'immens mar i les seves costes. On la platja a l'hivern és solitària, on ningú gosa posar un peu a l'aigua, però en canvi a l'arribar la calor s'omple de gom a gom i la gent busca desesperadament un lloc. Però en arribar el fred tot queda igual, un lloc ben solitari.


Anna Blanch

Aiguamarina

Voldria ni molt ni poc:
ésser lliure com una ala
i no mudar-me del lloc
platejat d'aquesta cala;
i encendre el foc
del pensament que vibra
i llegir només un llibre
antic,
sense dubte, ni enveja, ni enemic.

I no saber on anirem,
quan la mort ens cridi al tàlem:
creure en la fusta del rem
i en la fusta de l'escàlem.

I fer tot el que fem,
oberts de cor i de parpelles
i amb tots els cinc sentits;
sense la por de jeure avergonyits
quan surtin les estrelles.

Comprendre indistintament
rosa i espina;
i estimar aquest moment
i aquesta mica de vent
i el teu amor, transparent
com una aiguamarina.


Josep Maria de Segarra.


Carla.

Sant Antoni de Calonge

Sóc d'un petit poble de la Costa Brava, un poble amb mar i amb muntanya, de pescadors i caçadors. Un poble preciós on vaig néixer i començar a créixer. On vaig dir la meva primera paraula, on vaig aprendre a anar amb bicicleta i a enfilar-me als arbres, on vaig jugar amb la neu aquell hivern amb els meus germans, on vaig començar a nedar i a fer grans castells de sorra.
Un poble ple de gent, aquella dona que donava menjar als ocells i pintava magnífics quadres, aquell capellà que sempre tenia dones a casa, i aquells nens jugant a la plaça de l'església fins que es feia de nit.
Un poble que ara veig trist i adormit, perquè ja no hi visc.







Mercè Cama Vilà

Marfanta

Cerdanyola

Cerdanyola, el nom del barri on visc i on he viscut sempre.Un lloc normal i corrent, ple de gent normal i corrent, amb les seves obligacions i preocupacions, com tothom.
Visc en un segon pis del carrer del Rosselló, on tinc una habitació amb les parets plenes de fotos de gent que conec o de gent que creia haver conegut.Des del balcó d'aquest pis es pot veure un parc ni massa gran ni massa petit on els nens juguen a futbol quan fa bon temps.A les tardes, el sol entra plenament pel nostre balcó i ens permet veure el parc, el carrer, la gent que hi passa i fins i tot, aquelles muntanyes d'allà al fons on sembla que no hi hagi estat mai ningú.La llum il·lumina tot el menjador, on el petit de la casa ha començat a fer les seves primeres passes, 
petites i insegures, sense atrevir-se a deixar anar la meva mà, però sempre amb aquell somriure ingenu que tenen els nens petits.

Sara

Aquell home

Aquell home no va acceptar mai que la seva dona lluís les seves primaveres a la platja, a la vista de tothom, i ara, inaugurats els seus hiverns, tampoc. Què s’ha pensat. Aquell home prohibia les faldilles curtes a les nenes perquè deia que les filles no eren unes qualssevol. Aquell home malparlava de la veïna del segon perquè es pintava massa, i de la fruitera, perquè, viuda com era, s’havia tornat a casar. Aquell home tenia molt amunt el concepte d’amor. I dels joves malparlava absolutament de tots perquè es droguen i no coneixen l’esforç ni la moral ni l’educació.
Aquell home volia tornar a casa i trobar el plat a la taula, la roba ben planxada i la dona callada, que prou ja l’atabalaven els treballadors al seu càrrec. Aquell home volia ser l’amo del seu silenci, de les seves paraules i estirabots, i de les opinions dels altres; entrar i sortir, marxar sense acomiadar-se quan li donés la gana, fer i desfer, portar els comptes i demanar continus explicacions a qui fos. I que a l’hora d’anar a dormir les seves filles li fessin un petó, com ha de ser en una família modèlica.
Perquè aquell home era un home com calia i n o acceptava discussió, un home d’aquells que no ploren, d’aquells de veritat, amo de ca seva fet a si mateix, dels qui treballen, dels guerrers del dia a dia, complidor i felicitat a la feina, absolut dels pecats al temple on cada diumenge a cops d’oracions es guanyava un lloc al costat del Senyor. Ah! I seguidor també - el primer- del millor equip del món de futbol.
Aquell home rematava les converses amb un perquè ho dic jo i prou. ell portava els pantalons i aquí mano jo. Aquell home dominava el sofà i el televisor. Aquell home convidava sempre al bar i sempre guanyava al dominó. Aquell home a les eleccions votava a qui voten els senyors, odre, moderació i tradició.
Aquell home se sentia guanyador, treballador, indispensable. Ho tenia tot i ell mateix s’encarregava de fer-li-ho saber a tothom.
Aquell home sempre deia no, excepte als seus superiors.

- Ah, ves per on. És aquell que camina per allà, el del bastó.

- Pobrissó, Tan sol!

Paula Sánchez

Just eren tocades les nou de la nit

Eren tocades les 21h de la nit. Quina sensació més estranya. Quasi em faltava l'alè per respirar.
Jo era allà, a les fosques, dins la meva habitació enfront d'una gran finestra que acaparava gran part d'un cel estrellat com mai l'havia vist.
Recordo la meva cara reflectida al vidre fred de la finestra; era una nit del mes de Març. Els meus ulls s'enfonsaven en un mar de llàgrimes que no cessava, i un miler d'imatges anaven amunt i avall a la meva ment. Tothom sabia que l'avi s'havia posat malalt, però confiàvem que aviat tornaria a ser a casa, entre nosaltres. Però aquella mateixa nit mentre miràvem la televisió amb el meu pare i amb la meva germana, el timbre del telèfon va trencar un silenci quasi pactat, respectuós però ple d'esperança.
Era la meva mare. Just comunicava des de l'hospital que el meu avi ens havia deixat. Mai podré oblidar aquell moment. Vaig sentir ràbia i por a la vegada; era molt important per mi i el fet de pensar que mai més el tornaria a veure, em feia caure en un estat de bogeria i tristesa desconsolada.
Ara que ja han passat els anys i sóc més gran, puc dir que el recordo amb alegria i que em fa feliç saber que la seva ànima seguirà viva entre nosaltres per sempre.


...Just eren tocades les 21h. de la nit.



Tamara.

Ghost World

Aqui presento una tira del cómic Ghost World (Món Fantasmal) de Daniel Clowes. El cómic explica la història d'Enid i Rebecca, dues amigues que experimenten el camí cap a la maduresa i l'incert futur de la seva relació. Recomano el cómic i si voleu, la pel·licula, tot i que el cómic es la part real i la pel·licula és una inspiració.
Si voleu llegir la tira cliqueu sobre la imatge!

Nit

Les arrels que escupen branques de marbre i m’esquitxen amb la suor dels estels, m’han escrit un relat de por, i jo en sóc la protagonista. M’han dibuixat el paradigma d’un moment humit, han ofegat els propòsits d’una espelma que es volia suïcidar i, dins un cotxe fúnebre, han organitzat una romàntica velada. De les arrels, un silenci estripat, dolgut, manipulat, violat... i unes cames, estirades dins un llit, que demanen a crits apagar el llum i posar-se a dormir, després d’afegir una última oració a aquest paper sense sentit.


Van Gogh, La noche estrellada, 1889.


Mercè Cama Vilà

París

No és l’atzar el que impulsa la gent com nosaltres a París. París tan sols és un escenari artificial, un escenari giratori que permet a l’espectador visualitzar totes les fases del conflicte. Per si mateix, París no inicia drames, doncs aquest comencen a un altre lloc. París tan sols és un instrument obstètric que arranca l’embrió viu de la matriu i el col·loca a la incubadora. París és el bressol dels naixements artificials. Aquí, cadascú torna a la seva terra; somia que torna a Berlín, Nova York, Chicago, Viena, Minsk. Viena mai és més Viena que a París. Tot és apoteòsic. El bressol lliura els seus nens i altres ocupen els seu llocs. Aquí es pot llegir a les parets on van viure Zola, Balzac, Dante, Strindberg i tots aquells que alguna vegada, van ser algú. Tothom a viscut a París durant un moment o altre. No obstant, ningú mor aquí...

Text: Fragment "Trópico de Cáncer" Henry Miller

Foto: "Au Pont de l'Alma", Robert Doisneau

Elena Ponce

La cançó de la felicitat =)

Si estàs trist,
i et manca l'alegria,
deixa enrere la malenconia,
vine amb mi i
t'ensenyaré
la cançó de la felicitat.

Dum, dum, dum

Bat les ales,
mou les antenes,
dóna'm les dues potetes,
vola per aquí i
vola per allà
la cançó de la felicitat.

Dum, dum, dum...



[divendres grabem el vídeo^^]

Idil·li xorc

L'estol de captaires professionals baixava lentament per la rampa de la carretera, com una riuada mansa que, a rodolons i a empentes, aniria a desembocar a la vila.
Era un escamot de l'exèrcit de la misèria i de la ganduleria, que passejava alegrement a la desfeta, llançant flastomies o grunys de bèstia inconscient, esventant ferums de cort i de pa negre, i ensenyant, a tall de creus i medalles arreplegades en el camp de batalla, rastelleres de llagues, crostes purulentes, ossos retorts, membres atrofiats, connes de femsa i vivers de polls; totes les xacres de la pobresa i de la brutícia; tots els estigmes de la fam i de la bascosaria.
La majoria eren vells, éssers fora de sexe, pellofes humanes espremudes, fulles esgorgueïdes i despreses, que el sol i la pols ressecaven, que les gebrades i la gana consumien, i que rodant sempre a la intempèrie, el temps les empenyia mandrosament cap a la mort sense que se'n donessin ben bé compte, inconscients de les injustícies del destí, malmirades pels fills gasius, escarnides pel proïsme indiferent, arrambades per tothom fora de dret, com brossa inútil de la vida.


Caterina Albert (Víctor Català) Fragment inicial de Idil·li xorc, dins Drames rurals

Paula Sánchez

Diga'm

T'estimo,
no t'estimo,
et beso, t'abraço, et detesto,
et deixo i no et deixo.

Et desitjo,
t'enanyo, t'acaricio,
t'odio quan vull,
però faig cas al teu cor
i sempre,
et dono la mà.

Et dono la mà
i sento dins meu papallones
que aletejen fortament.

Ara,
després d'aquesta confessió,
d'aquesta humil confessió,
diga'm, explica'm,
quin sentiment és aquest,
el que s'amaga darrere les nostres mans.

Diga'm, explica'm.



Meritxell

Que tinguis sort

Hi ha certs aspectes del matrimoni que no es manifesten de forma immediata. Feia sis, set mesos que estava casat -feliçment casat, alegrement casat- i de sobte un dia vaig dir-me "NO podré estar mai més amb cap altra dona nua, mai MÉS? Seriosament?... en altres paraules, amb tota la gent diferent, tipus de cossos, i talles. Estàs dient: Aquests són els darrers pits que toco? Interessant... Em sembla que encara no ho havia entès".
S'ha de deixar reposar. Tornar a conmsiderar-ho l'endemà. El que dic, és que aquestes mans no tornaran a tocar cap altre dona. En cap altre situació?.. Ni que ens trobem en països diferents? És que ens hem tornat bojos o què?
Ui-uiui... Així, el que dic és: "No".. "No" és la paraula a la qual m'agafo... Carai... i el mateix per a tu? Sóc al darrer home que veuràs nu? Uau... bé, que tinguis sort.

Anna Blanch "Sobreviure en parella"

Plorant les hores

Si alguna cosa que jo
encara no he dit mai,
Que els meus problemes mal de caps,
parlen de tu.
Només per això
jo tinc el cor com una pedra,
Doncs m’esperava
una dona més sincera.

Si de debò no penses dir-me ni una paraula
Tantes vegades un perdó
i et perdonava
però en canvi tu,
Tu només dius que no m’enyores,
I marxaràs
i em deixaràs plorant les hores.

Com ho faràs?
troba una excusa
o simplement te’n vas.
Saps que per mi,
no hauràs de preocupar-te
No intentis provocar-me,
He fet una cançó per recordar-te
Però no la canto mai per oblidar-te.

No se’m envà del cap el teu somriure,
Sento que es una ferida,
la teva mirada.
Aquell somriure que m’obria,
Tot allò que avui se’m tanca.





Miriam González

Així com cell qui es veu prop de la mort - Ausiàs March

Així com cell qui es veu prop de la mort,
corrent mal temps, perillant en la mar,
e veu lo lloc on se pot restaurar
e no hi ateny per sa malvada sort,
en pren a me, qui vaig afanys passant
e veig a vós, bastant mos mals delir:
desesperat de mos desigs complir,
iré pel món vostre ergull recitant.



Mariona.

Dóna'm

Dóna'm la mà.
Estima'm,
no m'estimis.
Besa'm, abraça'm, detesta'm,
deixa'm, no em deixis!

Desitja'm.
Enganya'm, acaricia'm,
odia'm si vols...
Però dóna'm la mà.
Dóna'm.



Carla.

Ull per ull - Adrià Puntí

Perdo la por però em tremola el pols.
Qüestió d'orgull, m´aixeco i no puc,
un bon trau just al mig del cervell,
ull per ull, dent per dent,
qui sap si tots som mecs.

Comissari a sou, no hi haurà ni un pam de net.
Cauen guspires, plou però no et mulles,
potser no et cal sopluig.
Un déu fent virolles,
qui no plora ni mama ni beu.

Ull per ull, dent per dent,
qui sap si tots som mecs.
Comissari a sou, no hi ha ni un pam de net,
mmmmm, no hi haurà un pam de net,
no hi haurà un pam de net.

Cops de puny, ulls de vellut,
guerra de botonets.
Per orgull tu ets sents sol,
no vindrà d´un pam.
Per orgull tu et sents sol
no faràs el net mai.

Fora complexes, prou de modèsties,
no et caldrà fer-te el gran.
Mala memòria, falses històries
d´un nen d´abans.

Rau la por, la sang et cou, llàgrimes plorant,
des de sempre has estat un cocodril merdós.
Que et duri, que et duri, que et duri...
la bona sort.
Que et duri, que et duri, que et duri...

La gent mirant tots embadalits,
tu ets sents sol, ningú fa un cas,
escallolit mirant, no et mouràs ni un pam,
sense moure el nas.



Mercè Cama.

Criatura dolcíssima, Joan Fuster

Criatura dolcíssima, que fores
la sola riba, un deix d’idea,
la mà que entre les meues perdurava!

No sé si m’estimaves: t’estimava
i això era tot, i això era prou,
i els nostres cossos obraven en llur glòria.

Érem hostes del bes i la insistència,
i et sabia ma carn meravellada
i argument negador de la nostàlgia.

Tenies dinou anys, i a punt la joia,
i esperança de mi en les teues galtes.
Jo t’intentava noms i altres carícies.

Vindrà l’hora de veure dins els versos
i algú dirà de mi: heus ací un home
que moria allarat en clars abismes.

¿Però no hi trobaran ta pau, tos muscles,
la teua olor completa penetrant-me?
¿No hi llegiran ton nom amb un bell pànic?


Sara

Realitat

-He estat pensant en allò que em vas dir.
-Que jo vaig dir?
-Si. Sobre com sovint sents que observes la teva vida des de la perspectiva d’una anciana que està a punt de morir. Recordes?
-Sí, segueixo sentint-me així de vegades. Es com si mirés enrere en la meva vida, com si la meva vida conscient fossin les seves memòries.
-Exactament. Vaig escoltar que Tim Leary va dir quan s’estava morint que anhelava el moment que el seu cos estigués mort, però el seu cervell encara visqués. Diuen que hi ha activitat cerebral de 6 a 12 minuts desde que tot s’apaga. I un segon en la consciència d’un somni, bo, és infinitament més durador que un segon conscient. M’entens?
-Sí, clar. Per exemple, em desperto i són les 10:12, em torno a dormir i tinc aquests llargs, i bells somnis que semblen durar hores, i llavors em desperto i són les... 10:13 .
-Exacte. I vam parlar de 6 a 12 minuts d’activitat cerebral. Vull dir, podria ser tota la teva vida. És a dir, tu ets aquesta dona mirant cap a enrere a tot.

Paula Sánchez

Res, és clar

Entra poca llum per la finestra
suficient per veure volar la pols.
Àcars que no saben si pugen o baixen
a l'instant d'una habitació fosca
que va deixant d'existir.

És mínima l'acció i qualsevol moment
em fa dubtar si creixo,
o més aviat em faig petita.

Puc palpar els moments més buits,
I no trobo sorra per omplir-los,
ni tan sols coure per tapar el forat
que ens ha deixat la tardor.

Des de que el temps és groc,
i el verd s'amaga,
des de que penso la teva olor
i no aconsegueixo trobar-la...

...Només m'acompanya la incertesa,
de no saber si això em fa créixer,
o més aviat em fa petita.

Elena Ponce

Otis Redding

OTIS REDDING

Pain In My Heart

Pain in my heart
Is treating me cold
Where can my baby be
Lord no one knows

Pain in my heart
Just won't let me sleep
Where can my baby be
Lord where can she be

And now the days
Has begin to get tough
I say I want you to come back, come back,
Come back baby,
I had enough
Ohh

A little pain in my heart
Just won't let me be
Wake up restless nights
Lord and I can't even sleep.

Mmm, mmm yeah
Stop this little pain in my heart

And now the days
Has begin to get rough
I say I want you to love me, love me,
Love me baby till I get enough

Ohh

Pain in my heart
Little pain in my heart
Stop this little pain in my heart
Stop this little pain in my heart

Someone stop this pain
Someone stop this pain

Ohh


Estefania Dorado

MESTER D'AMOR, Joan Salvat-Papasseit

Si en saps el pler no estalviïs el bes
que el goig d'amar no comporta mesura.
Deixa't besar, i tu besa després
que és sempre als llavis que l'amor perdura.
No besis, no, com l'esclau i el creient,
mes com vianant a la font regalada.
Deixa't besar -sacrifici fervent-
com més roent més fidel la besada.
¿Què hauries fet si mories abans
sense altre fruit que l'oreig en ta galta?
Deixa't besar, i en el pit, a les mans,
amant o amada -la copa ben alta.
Quan besis, beu, curi el veire el temor:
besa en el coll, la més bella contrada.
Deixa't besar
i si et quedava enyor
besa de nou, que la vida és comptada.

Mireia Alarcón

L'alquimista

Comiat
Ja no sé escriure, ja no sé escriure més.

La tinta m’empastifa els dits, les venes…

He deixat al paper tota la sang.

¿On podré dir, on podré deixar dit,

on podré inscriure la polpa del fruit d’or sinó en el fruit,

la tempesta en la sang sinó en la sang,

l’arbre i el vent sinó en el vent d’un arbre?

¿On podré dir la mort sinó en la meva mort,

morint-me?La resta són paraules…

Res no sabré ja escriure de millor.

Massa a prop de la vida visc.

Els mots se’m moren a dins i jo visc en les coses

_

Josep Palau i Fabre

_

Mercè Cama