Ens menteixen

Ens menteixen. A les notícies, a les capçaleres, als diaris, a les fotos dels diaris, als peus de foto de les fotos dels diaris, als programes, als avenços dels programes, als zappings sobre programes, als anuncis, a la durada dels anuncis, a la publicitat també, si, i als productes, als usos dels productes, a les garanties, a la durada de les garanties, a les empreses que ens consumeixen, a les que ens fan consumir, i als treballs escombraria, als sous misèria, les hipoteques remunerades, les baixades cap amunt del petroli, les polítiques en general i, per suposat i com no, qualsevol polític en particular.
Ens menteixen. Ens menteixen i el país sencer agonitza de mentida. És igual l'esquerra que la dreta, el centre que la perifèria, els nostres que els de més enllà. Informació opinada i opinió desinformada recorren l'actualitat de la mà i només s'asseuen per mentir davant de polígrafs que normalment maneja un home calb que deu ser molt bo per ser calb i, tot i així, estar a la tele.
[...]
I es que el pitjor no és que ens menteixin. El pitjor es que ja hi estem acostumats. Estem tan mentits que fins i tot la veritat ens sembla mentida. Algú que de cop i volta es torna boig i es planteja ser honest es converteix en notícia, en reclamació, en estrany succés a estudiar pels medis, que no surten de la seva sorpresa, no entenen què li passa a aquell que de debò diu el que pensa.



Risto Mejide, Pensamiento negativo.

Així

-És així, així és, exactament tal com diuen. T'aixeques un bon dia, i t’anedones del perquè, del perquè a aquells problemes, en aquest moment, aquesta situació que en part et canvia la vida, saps que tot té una causa, sinó no hauria problema, les coses no succeeixen soles, és a dir, ja està escrit, la vida en si està escrita, no es pot canviar la destinació, facis el que facis està tot predestinat, jo ho crec així, que res ja es pot canviar, per moltes voltes que li donis, estàs on estàs i facis el que has de fer, això si, part de les coses les decideixes tu, deixant-te influenciar o no, pels altres, moltes vegades et preguntes el perquè d’aquestes coses, d’aquestes petites coses en les quals en realitat no hauries de donar-li importància, ja que són insignificants, però vulguis o no ocupen part del teu temps, la teva vida, la qual hem dit que ja està escrita, no? Llavors perquè? Perquè de vegades no s’entenen? Sempre és més senzill del que sembla…Igual ens aixequem un bon dia al matí i tot canviï, així que perquè perdre el temps, no? Fent hipòtesi, o donant-li voltes a una cosa que ja ha ocorregut, o és més, intentar saber el perquè ha passat. Si total ho penses, i igual en aquest moment, davant d’aquest ordinador, asseguda damunt del meu llit, jo també ho estic perdent. Més aviat crec que el que perdo de vegades, és el…cap . “

Carla Garuz

__________
Paula Sánchez

Villa Borghese

Visc a Villa Borghese. No hi ha ni rastre de brutícia enlloc, ni una cadira fora de lloc. Aquí estem tots, no falta ningú, estem sols i morts. Ahir a la nit, en Boris va descobrir que tenia polls. Vaig haver d’afaitar-li les aixelles, ni tan sols així se li va passar la picor. Com pot algú agafar polls a un lloc tan meravellós com aquest?. Però no importa. Potser mai ens hauríem arribat a conèixer tan íntimament, en Boris i jo, si no hagués estat pels polls.

En Boris és un profeta del temps. Diu que hi haurà més calamitats, més morts i més desesperació. El càncer del temps ens devora. Els nostres herois s’han matat o s’estan matant. Així que l’heroi no és el temps, si no la independència del transcurs d’aquest. Hem de marcar el pas, en files tancades, cap a la presó de la mort.

Ara som a la tardor, segon any a parís. Em van enviar aquí per una raó que encara no he pogut endevinar. No tinc diners, ni recursos, ni esperança. Soc l’home més feliç de món. Fa un any i sis mesos que creia ser un artista. Ja no ho penso, ara ho sóc. Tot allò que era literatura s’ha desprès de mi. Ja no queden més llibres per escriure, gràcies a Déu. Llavors...aquest?. Això no és un llibre, és una calumnia, una difamació. No és un llibre en el sentit ordinari de la paraula. És un insult perllongat, una escopinada a la cara de l’art, una puntada al cul a Déu, a l’home, al destí, al temps, a la bellesa, a l’amor... a tot allò que os sembli.



Henry Miller - Trópico de Cáncer (acabaré traduint el llibre sencer... quan en Busquets marxi de vacances ficaré la part més picanteta jiji, què dolentota, jiji xD)


Elena Ponce

Nit de juny

Quin silenci, aquella nit de juny.Tot el món dormia.Cap soroll, cap interrupció a aquella tranquil·litat que només apreciem els que tenim insomni.
Encenc el llum, miro el rellotge.Les dues de la matinada i jo sense poder dormir.El torno a apagar, i m'estiro de cara el sostre, disposada a no pensar en res i dormir.
Una nit més, m'he desvetllat, he d'admetre que la nit m'ha guanyat altra vegada.No vull tornar a mira quina hora és.No m'aixeco.Tan disposada com estava a no pensar en res, la meva ment es disposa a fer un viatje per milers de records que em vénen al cap quan menys ho espero.
Tanco els ulls encara que no pugui dormir.A la penombra, enmig del silenci,m'imagino que ets aquí al meu costat.Fins i tot puc veure't sense esforçar-m'hi gaire.El teu cabell negre, aquells ulls que mai puc deixar de mirar, aquell somriure que em fa somriure a mi encara que sigui el dia més trist.Recordo la teva veu, la teva olor, el calor d'aquells braços que m'abracen quan ho necessito.Recordo tants petons, tantes estones alegres, tantes estones que no ho són tant, tantes passejades per qualsevol lloc agafada de la teva mà, aquella impaciència que em domina esperant que sigui l'hora de veure't, les cartes, les trucades, les nits sentint-te dormint al meu costat.
Voldria dir-te tantíssimes coses, fer-te saber que per a mi tenir-te a prop és el millor regal que puc demanar cada dia.I t'he d'agraïr tantes, tantes coses.. Què puc dir-te?Et coneixes tant bé com jo tot el que hem compartit durant aquests darrers tres anys.
Quin silenci aquella nit de juny.Estirada cara al sostre, escoltant atentament el silenci, i esperant que es faci de dia per explicar-te tot aixó que he recordat ara amb una simple frase: T'estimo.


Sara

Records

És curiós com el pas dels anys fa que oblidis les coses. Aquelles coses que no t’agrada oblidar perquè formen part del teu passat i potser perquè eres petita, ara ja no ho recordes com abans, i et sap greu. Ja fa uns quants anys que va morir el meu avi, i sovint quan hi penso, desitjo amb totes les meves forces poder recordar algun dels moments que vam viure junts, però no ho aconsegueixo, tant sols tinc algunes imatges al meu cap o també coses que recordo que m’explicava la meva mare o la meva àvia. Detesto no poder-lo recordar millor, aleshores era més petita, però prou gran per saber què havia passat. Les fotografies també ajuden a recordar les persones estimades, i fotografies del meu avi en tinc ben poques. Una de les coses que més il·lusió em fa recordar és quan de més petita, anava a casa seva a dinar i jugàvem al domino amb una taula a la vora de la porta del carrer per tenir la llum del sol. M’agradaria poder recordar si em guanyava ell o el guanyava jo, però estic segura que més d’una vegada em va deixar guanyar. Sé que el meu avi m’estimava molt, i ara escrivint aquestes paraules i amb una o dues llàgrimes als ulls, penso que encara que no recordi molts moments dels viscuts, sempre el tindré present en la meva vida i sempre l’estimaré com ell em va estimar quan encara vivia.






Carla Sivilla.

Fragment de "Ramona, adéu"

[...] El que més li agradava era quan li besava el clatell.
Un pessigolleig suau i endormiscador a l'espinada i, per pocs instants, una irretornable sensació de felicitat. Després, el seu bes la resseguia per tot el cos, aquell bes candent i insegur que li dibuixava la forma del cos, aquell bes que culminaria en l'esclat de l'acte d'amor. Sabia el que representava aquell bes i el desitjava amt tot el delit de la inconsciència[...]

Mariona.

Montserrat Roig

Jo no et vinc a veure, aquest paper hi ve per mi, ell sóc jo, i metamorfosis, ara estic entre els teus dits.

Cada lletra és un poema, cada mot és un sospir;

Cada frase una abraçada… i un petó els punts suspensius.

‘’ Ja que jo sóc la carta i tan a prop de mi et tinc, fes un petó en aquests versos i amaga’ls en el teu pit!

Que a prop del teu cor, hermós que bé hi estaré dormint!’’

Montserrat Roig

Maria Pedrera

Infància

Encara recordo quan la nena era petita i sortia al pati saltant i cridant. Alguna vegada de tan esverada que estava queia a terra i, plorant, plorant, reclamava que unes mans adultes la portessin amb molta cura fins a la font del costat del llimoner.

Altres vegades, seia de cul a terra i amb un continu estira i arronsa convertia els seus petits peus en una màquina excavadora. Treia muntanyes gegants de sorra per fer aquells pastissos d'una fictícia xocolata que després cap mestre voldria tastar.

La nena marxà aviat, en aquell temps la canalla no tenia possibilitats de superar una malaltia com la de la Marina i molts se n’anaven i deixaven el poble angoixat per molts dies.

Va tenir una infància bonica, petita però bonica.


Mercè Cama Vilà

Dies de pluja

Arriba a casa, tot sembla tranquil. Massa tranquil. Serà perque està sola a casa. Sense poder disfrutar d’aquests moments de tranquilitat, casi aconseguint la pau. Tot es trenca. Només ha calgut un instant per que tota la màgia d’aquest moment es trenqués. Ja han arribat. Intenta agafar forces i fer-se forta, però la feblesa pot amb ella.
Tot és fosc, un color lleig i amarg. Busca la claror però només pensa que el temps passa, passa i cada cop més ràpid sense adonar-se de que ella també es fa gran.
La pluja li fa recordar la tristor i la negror del mal temps que té en la seva vida. Vol aturar-se i respirar tranquilla però no pot, no en té de temps per respirar tranquila.
Voldria dir prou, tot s’acabat, allunyeu-se de mi, deixeu-me, aparteu-se però mai serà capaç de fer-ho.
Ha canviat. Ara no vol pensar en el futur. Vol viure en el present. Sense aturar-se ni haver de pensar que li espera demà.
Però ara només sent dies de pluja.


Anna Blanch

el meu estimat barri

Sóc del centre de la nostra ciutat. Un barri considerat culte, de bona gent, de gent de tota la vida, de gent arcaica. On encara en alguns racons a les nits d'estiu es reuneixen al carrer i amb quatre cadires ja tenen la nit muntada.
Al meu barri, el meu estimat barri, té des de mercats de tota la vida on la gent gran i no tan gran encara hi van a comprar, sense haver-se deixat entebanar per grans centres comercials. Places on joves s'hi reuneixen. Escoles per els més petits. Esglèsies pels més ecleciàstics i burdells per els més desesperats.
Des de casa, des de la part de darrera vigilo i contemplo la ciutat. I des de la part de davant vigilo i contemplo l'immens mar i les seves costes. On la platja a l'hivern és solitària, on ningú gosa posar un peu a l'aigua, però en canvi a l'arribar la calor s'omple de gom a gom i la gent busca desesperadament un lloc. Però en arribar el fred tot queda igual, un lloc ben solitari.


Anna Blanch

Sant Antoni de Calonge

Sóc d'un petit poble de la Costa Brava, un poble amb mar i amb muntanya, de pescadors i caçadors. Un poble preciós on vaig néixer i començar a créixer. On vaig dir la meva primera paraula, on vaig aprendre a anar amb bicicleta i a enfilar-me als arbres, on vaig jugar amb la neu aquell hivern amb els meus germans, on vaig començar a nedar i a fer grans castells de sorra.
Un poble ple de gent, aquella dona que donava menjar als ocells i pintava magnífics quadres, aquell capellà que sempre tenia dones a casa, i aquells nens jugant a la plaça de l'església fins que es feia de nit.
Un poble que ara veig trist i adormit, perquè ja no hi visc.







Mercè Cama Vilà

Cerdanyola

Cerdanyola, el nom del barri on visc i on he viscut sempre.Un lloc normal i corrent, ple de gent normal i corrent, amb les seves obligacions i preocupacions, com tothom.
Visc en un segon pis del carrer del Rosselló, on tinc una habitació amb les parets plenes de fotos de gent que conec o de gent que creia haver conegut.Des del balcó d'aquest pis es pot veure un parc ni massa gran ni massa petit on els nens juguen a futbol quan fa bon temps.A les tardes, el sol entra plenament pel nostre balcó i ens permet veure el parc, el carrer, la gent que hi passa i fins i tot, aquelles muntanyes d'allà al fons on sembla que no hi hagi estat mai ningú.La llum il·lumina tot el menjador, on el petit de la casa ha començat a fer les seves primeres passes, 
petites i insegures, sense atrevir-se a deixar anar la meva mà, però sempre amb aquell somriure ingenu que tenen els nens petits.

Sara

Aquell home

Aquell home no va acceptar mai que la seva dona lluís les seves primaveres a la platja, a la vista de tothom, i ara, inaugurats els seus hiverns, tampoc. Què s’ha pensat. Aquell home prohibia les faldilles curtes a les nenes perquè deia que les filles no eren unes qualssevol. Aquell home malparlava de la veïna del segon perquè es pintava massa, i de la fruitera, perquè, viuda com era, s’havia tornat a casar. Aquell home tenia molt amunt el concepte d’amor. I dels joves malparlava absolutament de tots perquè es droguen i no coneixen l’esforç ni la moral ni l’educació.
Aquell home volia tornar a casa i trobar el plat a la taula, la roba ben planxada i la dona callada, que prou ja l’atabalaven els treballadors al seu càrrec. Aquell home volia ser l’amo del seu silenci, de les seves paraules i estirabots, i de les opinions dels altres; entrar i sortir, marxar sense acomiadar-se quan li donés la gana, fer i desfer, portar els comptes i demanar continus explicacions a qui fos. I que a l’hora d’anar a dormir les seves filles li fessin un petó, com ha de ser en una família modèlica.
Perquè aquell home era un home com calia i n o acceptava discussió, un home d’aquells que no ploren, d’aquells de veritat, amo de ca seva fet a si mateix, dels qui treballen, dels guerrers del dia a dia, complidor i felicitat a la feina, absolut dels pecats al temple on cada diumenge a cops d’oracions es guanyava un lloc al costat del Senyor. Ah! I seguidor també - el primer- del millor equip del món de futbol.
Aquell home rematava les converses amb un perquè ho dic jo i prou. ell portava els pantalons i aquí mano jo. Aquell home dominava el sofà i el televisor. Aquell home convidava sempre al bar i sempre guanyava al dominó. Aquell home a les eleccions votava a qui voten els senyors, odre, moderació i tradició.
Aquell home se sentia guanyador, treballador, indispensable. Ho tenia tot i ell mateix s’encarregava de fer-li-ho saber a tothom.
Aquell home sempre deia no, excepte als seus superiors.

- Ah, ves per on. És aquell que camina per allà, el del bastó.

- Pobrissó, Tan sol!

Paula Sánchez

Just eren tocades les nou de la nit

Eren tocades les 21h de la nit. Quina sensació més estranya. Quasi em faltava l'alè per respirar.
Jo era allà, a les fosques, dins la meva habitació enfront d'una gran finestra que acaparava gran part d'un cel estrellat com mai l'havia vist.
Recordo la meva cara reflectida al vidre fred de la finestra; era una nit del mes de Març. Els meus ulls s'enfonsaven en un mar de llàgrimes que no cessava, i un miler d'imatges anaven amunt i avall a la meva ment. Tothom sabia que l'avi s'havia posat malalt, però confiàvem que aviat tornaria a ser a casa, entre nosaltres. Però aquella mateixa nit mentre miràvem la televisió amb el meu pare i amb la meva germana, el timbre del telèfon va trencar un silenci quasi pactat, respectuós però ple d'esperança.
Era la meva mare. Just comunicava des de l'hospital que el meu avi ens havia deixat. Mai podré oblidar aquell moment. Vaig sentir ràbia i por a la vegada; era molt important per mi i el fet de pensar que mai més el tornaria a veure, em feia caure en un estat de bogeria i tristesa desconsolada.
Ara que ja han passat els anys i sóc més gran, puc dir que el recordo amb alegria i que em fa feliç saber que la seva ànima seguirà viva entre nosaltres per sempre.


...Just eren tocades les 21h. de la nit.



Tamara.

Nit

Les arrels que escupen branques de marbre i m’esquitxen amb la suor dels estels, m’han escrit un relat de por, i jo en sóc la protagonista. M’han dibuixat el paradigma d’un moment humit, han ofegat els propòsits d’una espelma que es volia suïcidar i, dins un cotxe fúnebre, han organitzat una romàntica velada. De les arrels, un silenci estripat, dolgut, manipulat, violat... i unes cames, estirades dins un llit, que demanen a crits apagar el llum i posar-se a dormir, després d’afegir una última oració a aquest paper sense sentit.


Van Gogh, La noche estrellada, 1889.


Mercè Cama Vilà

París

No és l’atzar el que impulsa la gent com nosaltres a París. París tan sols és un escenari artificial, un escenari giratori que permet a l’espectador visualitzar totes les fases del conflicte. Per si mateix, París no inicia drames, doncs aquest comencen a un altre lloc. París tan sols és un instrument obstètric que arranca l’embrió viu de la matriu i el col·loca a la incubadora. París és el bressol dels naixements artificials. Aquí, cadascú torna a la seva terra; somia que torna a Berlín, Nova York, Chicago, Viena, Minsk. Viena mai és més Viena que a París. Tot és apoteòsic. El bressol lliura els seus nens i altres ocupen els seu llocs. Aquí es pot llegir a les parets on van viure Zola, Balzac, Dante, Strindberg i tots aquells que alguna vegada, van ser algú. Tothom a viscut a París durant un moment o altre. No obstant, ningú mor aquí...

Text: Fragment "Trópico de Cáncer" Henry Miller

Foto: "Au Pont de l'Alma", Robert Doisneau

Elena Ponce

Idil·li xorc

L'estol de captaires professionals baixava lentament per la rampa de la carretera, com una riuada mansa que, a rodolons i a empentes, aniria a desembocar a la vila.
Era un escamot de l'exèrcit de la misèria i de la ganduleria, que passejava alegrement a la desfeta, llançant flastomies o grunys de bèstia inconscient, esventant ferums de cort i de pa negre, i ensenyant, a tall de creus i medalles arreplegades en el camp de batalla, rastelleres de llagues, crostes purulentes, ossos retorts, membres atrofiats, connes de femsa i vivers de polls; totes les xacres de la pobresa i de la brutícia; tots els estigmes de la fam i de la bascosaria.
La majoria eren vells, éssers fora de sexe, pellofes humanes espremudes, fulles esgorgueïdes i despreses, que el sol i la pols ressecaven, que les gebrades i la gana consumien, i que rodant sempre a la intempèrie, el temps les empenyia mandrosament cap a la mort sense que se'n donessin ben bé compte, inconscients de les injustícies del destí, malmirades pels fills gasius, escarnides pel proïsme indiferent, arrambades per tothom fora de dret, com brossa inútil de la vida.


Caterina Albert (Víctor Català) Fragment inicial de Idil·li xorc, dins Drames rurals

Paula Sánchez

Que tinguis sort

Hi ha certs aspectes del matrimoni que no es manifesten de forma immediata. Feia sis, set mesos que estava casat -feliçment casat, alegrement casat- i de sobte un dia vaig dir-me "NO podré estar mai més amb cap altra dona nua, mai MÉS? Seriosament?... en altres paraules, amb tota la gent diferent, tipus de cossos, i talles. Estàs dient: Aquests són els darrers pits que toco? Interessant... Em sembla que encara no ho havia entès".
S'ha de deixar reposar. Tornar a conmsiderar-ho l'endemà. El que dic, és que aquestes mans no tornaran a tocar cap altre dona. En cap altre situació?.. Ni que ens trobem en països diferents? És que ens hem tornat bojos o què?
Ui-uiui... Així, el que dic és: "No".. "No" és la paraula a la qual m'agafo... Carai... i el mateix per a tu? Sóc al darrer home que veuràs nu? Uau... bé, que tinguis sort.

Anna Blanch "Sobreviure en parella"

Realitat

-He estat pensant en allò que em vas dir.
-Que jo vaig dir?
-Si. Sobre com sovint sents que observes la teva vida des de la perspectiva d’una anciana que està a punt de morir. Recordes?
-Sí, segueixo sentint-me així de vegades. Es com si mirés enrere en la meva vida, com si la meva vida conscient fossin les seves memòries.
-Exactament. Vaig escoltar que Tim Leary va dir quan s’estava morint que anhelava el moment que el seu cos estigués mort, però el seu cervell encara visqués. Diuen que hi ha activitat cerebral de 6 a 12 minuts desde que tot s’apaga. I un segon en la consciència d’un somni, bo, és infinitament més durador que un segon conscient. M’entens?
-Sí, clar. Per exemple, em desperto i són les 10:12, em torno a dormir i tinc aquests llargs, i bells somnis que semblen durar hores, i llavors em desperto i són les... 10:13 .
-Exacte. I vam parlar de 6 a 12 minuts d’activitat cerebral. Vull dir, podria ser tota la teva vida. És a dir, tu ets aquesta dona mirant cap a enrere a tot.

Paula Sánchez