Si parlo dels teus ulls

Si parlo dels teus ulls em fan ressò
cadiretes de boga i un ponent de coloms.
Els teus ulls, tan intensos com un crit en la fosca.

Si parlo dels teus llavis em fan ressò
profundíssimes coves i ritmes de peresa.
Els teus llavis, tan pròxims com la nit.

Si parlo dels teus cabells em fan ressò
platges desconegudes i quietuds d'església.
Els teus cabells, com l'escuma del vent.

Si parlo de les teves mans em fan ressò
melicotons suavíssims i olor de roba antiga.
Les teves mans, tan lleus com un sospir.

Si parlo del teu cos,
del teu cos que he estimat,
només em fa ressò la meva veu,
i llavors tanco avarament els ulls
i em dic, per a mi sol, el secret dels camins
que he seguit lentament a través del teu cos
tan càlid com la llum,
tan dens com el silenci.


Miquel Martí i Pol.



















Carla.

Amor particular- Lluís Llach

Com t’ho podria dir
perquè em fos senzill, i et fos veritat,
que sovint em sé tan a prop teu, si canto,
que sovint et sé tan a prop meu, si escoltes,
i penso que no he gosat mai ni dir-t’ho,
que em caldria agrair-te tant temps que fa que t’estimo.

Que junts hem caminat,
en la joia junts, en la pena junts,
i has omplert tan sovint la buidor dels meus mots
i en la nostra partida sempre m’has donat un bon joc.
Per tot això i coses que t’amago
em caldria agrair-te tant temps que fa que t’estimo.

T’estimo, sí,
potser amb timidesa, potser sense saber-ne.
T’estimo, i et sóc gelós
i el poc que valc m’ho nego, si em negues la tendresa;
t’estimo, i em sé feliç
quan veig la teva força, que empeny i que es revolta, que jo...

Que passaran els anys,
i vindrà l’adéu, com així ha de ser,
i em pregunto si trobaré el gest correcte,
i sabré acostumar-me a la teva absència,
però tot això serà una altra història,
ara vull agrair-te tant temps que fa que t’estimo.

T’estimo, sí,
potser amb timidesa, potser sense saber-ne.
T’estimo, i et sóc gelós
i el poc que valc m’ho nego, si em negues la tendresa;
t’estimo, i em sé feliç
quan veig la teva força, que empeny i que es revolta, que jo...



Marionaa.

El pi de Formentor

Mon cor estima un arbre! Més vell que l'olivera,
més poderós que el roure, més verd que el taronger,
conserva de ses fulles l'eterna primavera,
i lluita amb les ventades que atupen la ribera,
com un gegant guerrer.

No guaita per ses fulles la flor enamorada;
no va la fontanella ses ombres a besar;
mes Déu ungí d'aroma sa testa consagrada
i li donà per terra l'esquerpa serralada,
per font la immensa mar.

Quan lluny, damunt les ones, renaix la llum divina,
no canta per ses branques l'aucell que encativam;
el crit sublim escolta de l'àguila marina,
o del voltor qui puja sent l'ala gegantina
remoure son fullam.

Del llim d'aquesta terra sa vida no sustenta;
revincla per les roques sa poderosa rel,
té pluges i rosades i vents i llum ardenta,
i, com un vell profeta, rep vida i s'alimenta
de les amors del cel.

Arbre sublim! Del geni n'és ell la viva imatge:
domina les muntanyes i aguaita l'infinit;
per ell la terra és dura, mes besa son ramatge
el cel qui l'enamora, i té el llamp i l'oratge
per glòria i per delit.

Oh! sí: que quan a lloure bramulen les ventades
i sembla entre l'escuma que tombi el seu penyal,
llavors ell riu i canta més fort que les onades,
i vencedor espolsa damunt les nuvolades
sa cabellera real.

Arbre, mon cor t'enveja. Sobre la terra impura,
com a penyora santa duré jo el teu record.
Lluitar constant i vèncer, reinar sobre l'altura
i alimentar-se i viure de cel i de llum pura...
oh vida! oh noble sort!

Amunt, ànima forta! Traspassa la boirada
i arrela dins l'altura com l'arbre dels penyals.
Veuràs caure a tes plantes la mar del món irada,
i tes cançons tranquil·les aniran per la ventada
com l'au dels temporals.

Miquel Costa i Llobera

Enllaç al youtube del poema cantat per Maria del Mar Bonet:
http://es.youtube.com/watch?v=F_YrcR4eqfk

Paisatge de Cantabria (no són pins però és una foto bonica d'una part de les meves vacances).

Elegía a Ramon Sijé

(En Orihuela, su pueblo y el mío, se me
ha muerto como del rayo Ramón Sijé, con
quien tanto quería.)

Yo quiero ser llorando el hortelano
de la tierra que ocupas y estercolas,
compañero del alma, tan temprano.

Alimentando lluvias, caracolas
y órganos mi dolor sin instrumento
a las desalentadas amapolas

daré tu corazón por alimento.
Tanto dolor se agrupa en mi costado,
que por doler me duele hasta el aliento.

Un manotazo duro, un golpe helado,
un hachazo invisible y homicida,
un empujón brutal te ha derribado.

No hay extensión más grande que mi herida,
lloro mi desventura y sus conjuntos
y siento más tu muerte que mi vida.

Ando sobre rastrojos de difuntos,
y sin calor de nadie y sin consuelo
voy de mi corazón a mis asuntos.

Temprano levantó la muerte el vuelo,
temprano madrugó la madrugada,
temprano estás rodando por el suelo.

No perdono a la muerte enamorada,
no perdono a la vida desatenta,
no perdono a la tierra ni a la nada.

En mis manos levanto una tormenta
de piedras, rayos y hachas estridentes
sedienta de catástrofes y hambrienta.

Quiero escarbar la tierra con los dientes,
quiero apartar la tierra parte a parte
a dentelladas secas y calientes.

Quiero minar la tierra hasta encontrarte
y besarte la noble calavera
y desamordazarte y regresarte.

Volverás a mi huerto y a mi higuera;
por los altos andamios de las flores
pajareará tu alma colmenera

de angelicales ceras y labores.
Volverás al arrullo de las rejas
de los enamorados labradores.

Alegrarás la sombra de mis cejas,
y en tu sangre se irán a cada lado
disputando tu novia y las abejas.

Tu corazón, ya terciopelo ajado,
llama a un campo de almendras espumosas
mi avariciosa voz de enamorado.

A las aladas almas de las rosas
del almendro de nata le requiero,
que tenemos que hablar de muchas cosas,
compañero del alma, compañero.

Miguel Hernández

http://es.youtube.com/watch?v=vKPhKUCcIQc

POESIA i +

POESIA i + , el Festival d'estiu de Caldes d'Estrac, presenta divuit espectacles entre el 27 de juny i el 27 de juliol.
El dia 27 de juny, a les 10 del vespre, el Parc de can Muntanyà, acollirà un recital de Raimon que, acompanyat dels seus músics, oferirà un repàs antològic a la seva trajectòria artística, amb cançons seves i altres sobre poetes antics i moderns.
Serà l'inici d'un festival, que enguany ens porta noms com els de Sílvia Bel, amb un text misteriós de Mercè Rodoreda, o d'Imma Colomer, amb contes de Pere Calders o de Gemma Reguant que ens recordarà Palau i Fabre en els seus textos.

Pau Riba recitarà els seus poemes, Toti Soler i Cinta Massip recordaran Maria Mercè Marçal, evocarem les cançons d'Ovidi Montllor en la veu de Jordi Vidal i Josep Pedrals ens presentarà el seu nou espectacle poètic i musical. Ma. Angels Anglada hi serà present en la música de Josep Tero i en la veu de les actrius Pepa López i Carme Callol.
I la Nit de Poetes, que comptarà amb la presència i la poesia de Marta Pessarrodona, Teresa Colom i Jaume Subirana.
I molts altres espectacles que completen el programa. Una programació que enguany s'expandeix i ocupa també l'Entresòl de La Pedrera, a Barcelona, tots els dimecres de juliol.
Un festival que vol fer present Caldes d'Estrac i la Fundació Palau en el context dels festivals d'estiu de la costa catalana i que compta amb la decidida col.laboració de l'Ajuntament de Caldes d'Estrac i de la Institució de les Lletres Catalanes.

Programa complet del Festival de Poesia

Ens menteixen

Ens menteixen. A les notícies, a les capçaleres, als diaris, a les fotos dels diaris, als peus de foto de les fotos dels diaris, als programes, als avenços dels programes, als zappings sobre programes, als anuncis, a la durada dels anuncis, a la publicitat també, si, i als productes, als usos dels productes, a les garanties, a la durada de les garanties, a les empreses que ens consumeixen, a les que ens fan consumir, i als treballs escombraria, als sous misèria, les hipoteques remunerades, les baixades cap amunt del petroli, les polítiques en general i, per suposat i com no, qualsevol polític en particular.
Ens menteixen. Ens menteixen i el país sencer agonitza de mentida. És igual l'esquerra que la dreta, el centre que la perifèria, els nostres que els de més enllà. Informació opinada i opinió desinformada recorren l'actualitat de la mà i només s'asseuen per mentir davant de polígrafs que normalment maneja un home calb que deu ser molt bo per ser calb i, tot i així, estar a la tele.
[...]
I es que el pitjor no és que ens menteixin. El pitjor es que ja hi estem acostumats. Estem tan mentits que fins i tot la veritat ens sembla mentida. Algú que de cop i volta es torna boig i es planteja ser honest es converteix en notícia, en reclamació, en estrany succés a estudiar pels medis, que no surten de la seva sorpresa, no entenen què li passa a aquell que de debò diu el que pensa.



Risto Mejide, Pensamiento negativo.

Així

-És així, així és, exactament tal com diuen. T'aixeques un bon dia, i t’anedones del perquè, del perquè a aquells problemes, en aquest moment, aquesta situació que en part et canvia la vida, saps que tot té una causa, sinó no hauria problema, les coses no succeeixen soles, és a dir, ja està escrit, la vida en si està escrita, no es pot canviar la destinació, facis el que facis està tot predestinat, jo ho crec així, que res ja es pot canviar, per moltes voltes que li donis, estàs on estàs i facis el que has de fer, això si, part de les coses les decideixes tu, deixant-te influenciar o no, pels altres, moltes vegades et preguntes el perquè d’aquestes coses, d’aquestes petites coses en les quals en realitat no hauries de donar-li importància, ja que són insignificants, però vulguis o no ocupen part del teu temps, la teva vida, la qual hem dit que ja està escrita, no? Llavors perquè? Perquè de vegades no s’entenen? Sempre és més senzill del que sembla…Igual ens aixequem un bon dia al matí i tot canviï, així que perquè perdre el temps, no? Fent hipòtesi, o donant-li voltes a una cosa que ja ha ocorregut, o és més, intentar saber el perquè ha passat. Si total ho penses, i igual en aquest moment, davant d’aquest ordinador, asseguda damunt del meu llit, jo també ho estic perdent. Més aviat crec que el que perdo de vegades, és el…cap . “

Carla Garuz

__________
Paula Sánchez

Villa Borghese

Visc a Villa Borghese. No hi ha ni rastre de brutícia enlloc, ni una cadira fora de lloc. Aquí estem tots, no falta ningú, estem sols i morts. Ahir a la nit, en Boris va descobrir que tenia polls. Vaig haver d’afaitar-li les aixelles, ni tan sols així se li va passar la picor. Com pot algú agafar polls a un lloc tan meravellós com aquest?. Però no importa. Potser mai ens hauríem arribat a conèixer tan íntimament, en Boris i jo, si no hagués estat pels polls.

En Boris és un profeta del temps. Diu que hi haurà més calamitats, més morts i més desesperació. El càncer del temps ens devora. Els nostres herois s’han matat o s’estan matant. Així que l’heroi no és el temps, si no la independència del transcurs d’aquest. Hem de marcar el pas, en files tancades, cap a la presó de la mort.

Ara som a la tardor, segon any a parís. Em van enviar aquí per una raó que encara no he pogut endevinar. No tinc diners, ni recursos, ni esperança. Soc l’home més feliç de món. Fa un any i sis mesos que creia ser un artista. Ja no ho penso, ara ho sóc. Tot allò que era literatura s’ha desprès de mi. Ja no queden més llibres per escriure, gràcies a Déu. Llavors...aquest?. Això no és un llibre, és una calumnia, una difamació. No és un llibre en el sentit ordinari de la paraula. És un insult perllongat, una escopinada a la cara de l’art, una puntada al cul a Déu, a l’home, al destí, al temps, a la bellesa, a l’amor... a tot allò que os sembli.



Henry Miller - Trópico de Cáncer (acabaré traduint el llibre sencer... quan en Busquets marxi de vacances ficaré la part més picanteta jiji, què dolentota, jiji xD)


Elena Ponce

Soys el queso en mis macarrones! :)

Nit de juny

Quin silenci, aquella nit de juny.Tot el món dormia.Cap soroll, cap interrupció a aquella tranquil·litat que només apreciem els que tenim insomni.
Encenc el llum, miro el rellotge.Les dues de la matinada i jo sense poder dormir.El torno a apagar, i m'estiro de cara el sostre, disposada a no pensar en res i dormir.
Una nit més, m'he desvetllat, he d'admetre que la nit m'ha guanyat altra vegada.No vull tornar a mira quina hora és.No m'aixeco.Tan disposada com estava a no pensar en res, la meva ment es disposa a fer un viatje per milers de records que em vénen al cap quan menys ho espero.
Tanco els ulls encara que no pugui dormir.A la penombra, enmig del silenci,m'imagino que ets aquí al meu costat.Fins i tot puc veure't sense esforçar-m'hi gaire.El teu cabell negre, aquells ulls que mai puc deixar de mirar, aquell somriure que em fa somriure a mi encara que sigui el dia més trist.Recordo la teva veu, la teva olor, el calor d'aquells braços que m'abracen quan ho necessito.Recordo tants petons, tantes estones alegres, tantes estones que no ho són tant, tantes passejades per qualsevol lloc agafada de la teva mà, aquella impaciència que em domina esperant que sigui l'hora de veure't, les cartes, les trucades, les nits sentint-te dormint al meu costat.
Voldria dir-te tantíssimes coses, fer-te saber que per a mi tenir-te a prop és el millor regal que puc demanar cada dia.I t'he d'agraïr tantes, tantes coses.. Què puc dir-te?Et coneixes tant bé com jo tot el que hem compartit durant aquests darrers tres anys.
Quin silenci aquella nit de juny.Estirada cara al sostre, escoltant atentament el silenci, i esperant que es faci de dia per explicar-te tot aixó que he recordat ara amb una simple frase: T'estimo.


Sara

Sensacions a una tarda al costat del mar.

Sento fred, sento aire que mou els meus cabells i xiuxiueja a la meva oida, noto l'olor de sal, el meravellós i característic olor de mar. Em sento bé, tranquil·la, calmada, agust...Em sento absent del món, de la gent, dels estudis, de la família, dels nois...Però em sento a prop de la natura marítima, la llibertat salada que m'envaeix a cada sospir. Noto rajos de sol a l'esquena, és aviat, les 16:30 d'una tarda de novembre i sembla que s'hagi parat el món. Tot és perfecte, és irreal, és màgic. Màgia, només aquesta paraula pot descriure tot això, el fred envaintamb calfreds tot el meu cos. Tú, al meu costat, et miro i sento que t'estimo, no t'jo pots arribar a imaginar. Vull que no existeixi el tems, parar-ho tot i fotografiar aquest moment dins el meu cor. Mirar el mar, i submergir-me en un món blau, fred, tan salat que sembla dolç. Miro un altre cop i penso:

-Què més m'agradaria a mi!

Que més m'agradaria que xoqués contra mi mil cops al dia, sentir com la meva pell es desfà i els meus peus deixen de sentir les pedres, i m'estic desfent...
Em desfaig sobre el mar i em torno blava, líquida, freda...I el vent m'arrossega, molt fort, cap aquelles roques ja verdes i humides, i retorno un altre cop, sense parar...Al final, la sorra m'evadeix i m'eixugo, ja no sóc aigua, líquida, freda...
Ara sóc un trosset de vida trencat, en mil trossos, sobre la sorra groga, sòlida i calenta.

Però, tu estàs allà, mirant-me, i et tornes aigua, i véns a buscar-me i marxem totes juntes, cap al mar, i naveguem....I som blaves, líquides, fredes....


Som lliures.



(Ningú com tú.)

Records

És curiós com el pas dels anys fa que oblidis les coses. Aquelles coses que no t’agrada oblidar perquè formen part del teu passat i potser perquè eres petita, ara ja no ho recordes com abans, i et sap greu. Ja fa uns quants anys que va morir el meu avi, i sovint quan hi penso, desitjo amb totes les meves forces poder recordar algun dels moments que vam viure junts, però no ho aconsegueixo, tant sols tinc algunes imatges al meu cap o també coses que recordo que m’explicava la meva mare o la meva àvia. Detesto no poder-lo recordar millor, aleshores era més petita, però prou gran per saber què havia passat. Les fotografies també ajuden a recordar les persones estimades, i fotografies del meu avi en tinc ben poques. Una de les coses que més il·lusió em fa recordar és quan de més petita, anava a casa seva a dinar i jugàvem al domino amb una taula a la vora de la porta del carrer per tenir la llum del sol. M’agradaria poder recordar si em guanyava ell o el guanyava jo, però estic segura que més d’una vegada em va deixar guanyar. Sé que el meu avi m’estimava molt, i ara escrivint aquestes paraules i amb una o dues llàgrimes als ulls, penso que encara que no recordi molts moments dels viscuts, sempre el tindré present en la meva vida i sempre l’estimaré com ell em va estimar quan encara vivia.






Carla Sivilla.

Com dues gotes d'aigua

Quan neix, la gota encara no sap que d'aquí a dos segons s'esclafarà contra la pica de la cuina. Il.lusionada, llisca per l'últim revolt de la cantonada i treu el cap per la desembocadura de l'aixeta. La llum dels fluorescents l'enlluerna.  Se sent com la passatgera de tren que, després d'haver concentrat la mirada en un llarg túnel, surt finalment a cel obert. Encuriosida, s'atura al bec de l'aixeta. La inèrcia fa que trontolli i que, després d'un lleu balanceig, caigui al buit. Durant els primers mil.límetres d'aquesta trajectòria -iniciada amb més esperança que no pas convenciment-, l'envaeix el vertigen. Volar l'estimula tant com passar desapercebuda. En efecte, la seva presència no modifica l'ordre d'una cuina que, tot i l'esforç del decorador per convertir-la en l'expressió de la família que la fa servir, encara s'assembla massa a la fotografia del catàleg que la va inspirar. A banda dels mobles i dels acabats, prevalen alguns detalls no previstos en el projecte inicial: l'olor d'un caldo acabat de fer i, aferrats a la porta de la nevera, imants de la família Simpson que subjecten el menú de l'escola d'un nen que, tot just ara, mentre la gota descobreix el plaer de llançar-se al buit, s'ennuega al menjador del col.legi amb un os de pollastre. La distància entre l'aixeta i la pica és d'un pam i mig, un trajecte tan curt com l'estona que la gota trigarà a recórre'l. No perd el temps: filtra la llum dels fluorecents i reflecteix l'efera del rellotge, que assisteix a un nou encreuament, històric, de les busques. Comparat amb quan encara formava part d'un corrent, el present li sembla fascinant. A primer cop d'ull potser no se li nota, però si augmentéssim la imatge de la gota, si l'aturéssim i la reproduíssim en tres dimensions i li donéssim moviment ( un moviment virtual, s'entén, estructurat sobre una hipòtesi seqüencial a escala ampliada i per ordinador), hi detectaríem el batec gairabé imperceptible d'una emoció basada, d'una banda, en la inconsciència del perill que suposa la caiguda i, de l'altra, en la manca d'informació sobre el propi entorn. La cadència, per exemple: una gota cada tant, sempre el mateix tant, com en una cursa ciclista contra rellotge. O descobrir que el fet que una aixeta no tanqui bé o que, a causa de l'erosió de la junta, degotegi pot canviar-li la vida i provocar que, un cop convertida en gota, aquell trajecte, banal en aparença, es transformi en privilegi. Com una frontera, la part alta de la pica marca l'últim tram. l'horitzó és a tocar. A mesura que cau, la gota augmenta de pes, de volum i de tensió interna. Li costa mantenir una forma esfèrica. La inèrcia li tiba la pell. Tant, que li agradaria ser de mercuri. El paisatge s'enfosqueix. Des d'un punt de vista humà, tot passa molt de pressa. Per la gota, en canvi, aquesta estona conté part de la vellesa i tota la maduresa. El temps necessari per oblidar el que ha viscut més recentment i recordar només els primers temps de vida: per reconèixe's en la gota que, amb més atreviment que no pas ella, comença a treure el cap per la mateixa aixeta. S'assemblen com dues gotes d'aigua, comprova. I li fa la impressió que haver vist aquella filla (o germana), justifica haver viscut un viatge que s'acaba com estava previst: xof. La gota esclata i s'escampa en mil bocins que, indiferents al tacte d'acer inoxidable de la pica, tornen a reunir-se, no pas en forma de gota sinó d'esquitx, no-res, un fil escarransit que, després de salvar l'escull de restes d'oli de gira-sol, s'escola-bolp-aspirat pel forat. 

Sergi Pàmies

Del llibre Si menges una llimona sense fer ganyotes

Martí Hernàndez Costa

 

Fragment de "Ramona, adéu"

[...] El que més li agradava era quan li besava el clatell.
Un pessigolleig suau i endormiscador a l'espinada i, per pocs instants, una irretornable sensació de felicitat. Després, el seu bes la resseguia per tot el cos, aquell bes candent i insegur que li dibuixava la forma del cos, aquell bes que culminaria en l'esclat de l'acte d'amor. Sabia el que representava aquell bes i el desitjava amt tot el delit de la inconsciència[...]

Mariona.

7 de juny

Avui, 7 de juny, negrós, trist, silenciós…

ja no estàs a prop meu , però si lluny i en un record sempre present.

El silenci em persegueix, jo li dono la benvinguda. En la memòria em queden moments, on en una tarda d’hivern em vas jurar amor etern, si, amor etern, ho estàs complint, només en la memòria.

Vas amunt i avall, sense preocupar-te re, i jo segueixo aquí esperant la teva arribada i dir-li adéu al silenci.

Avui, 7 de juny, negrós, trist, silenciós

Paula Sánchez

Montserrat Roig

Jo no et vinc a veure, aquest paper hi ve per mi, ell sóc jo, i metamorfosis, ara estic entre els teus dits.

Cada lletra és un poema, cada mot és un sospir;

Cada frase una abraçada… i un petó els punts suspensius.

‘’ Ja que jo sóc la carta i tan a prop de mi et tinc, fes un petó en aquests versos i amaga’ls en el teu pit!

Que a prop del teu cor, hermós que bé hi estaré dormint!’’

Montserrat Roig

Maria Pedrera

Infància

Encara recordo quan la nena era petita i sortia al pati saltant i cridant. Alguna vegada de tan esverada que estava queia a terra i, plorant, plorant, reclamava que unes mans adultes la portessin amb molta cura fins a la font del costat del llimoner.

Altres vegades, seia de cul a terra i amb un continu estira i arronsa convertia els seus petits peus en una màquina excavadora. Treia muntanyes gegants de sorra per fer aquells pastissos d'una fictícia xocolata que després cap mestre voldria tastar.

La nena marxà aviat, en aquell temps la canalla no tenia possibilitats de superar una malaltia com la de la Marina i molts se n’anaven i deixaven el poble angoixat per molts dies.

Va tenir una infància bonica, petita però bonica.


Mercè Cama Vilà

Dies de pluja

Arriba a casa, tot sembla tranquil. Massa tranquil. Serà perque està sola a casa. Sense poder disfrutar d’aquests moments de tranquilitat, casi aconseguint la pau. Tot es trenca. Només ha calgut un instant per que tota la màgia d’aquest moment es trenqués. Ja han arribat. Intenta agafar forces i fer-se forta, però la feblesa pot amb ella.
Tot és fosc, un color lleig i amarg. Busca la claror però només pensa que el temps passa, passa i cada cop més ràpid sense adonar-se de que ella també es fa gran.
La pluja li fa recordar la tristor i la negror del mal temps que té en la seva vida. Vol aturar-se i respirar tranquilla però no pot, no en té de temps per respirar tranquila.
Voldria dir prou, tot s’acabat, allunyeu-se de mi, deixeu-me, aparteu-se però mai serà capaç de fer-ho.
Ha canviat. Ara no vol pensar en el futur. Vol viure en el present. Sense aturar-se ni haver de pensar que li espera demà.
Però ara només sent dies de pluja.


Anna Blanch

Ara - Lax'n'busto

Ara si que sento el pas del temps,
Vull anar despressa i ell va lent.
Ara és quan em nego a mi mateix,
Cansat sempre de perdre el temps i d’esperar,
D’esperar que arribi el moment
i sempre pendent de perdre el tren,
desitjar creuar la porta,
i veure que per fi em triat el mateix camí.
Se que amb tu podré somiar per sempre més,
Fer-ho tot realitat.
No hi ha un racó del meu planeta,
On pugui estar i deixar de pensar amb tu.

I ara que no et tinc el meu costat,
Sento que m’han pres un tros de món,
Ara quan em perdo a la foscor,
Ara que no hi ets, no.
Ara és quan voldria despertar.
Ara quan més et trobo a faltar,
Quan tinc por quan més por em fa la por
Quan et posa a prova el teu amor,
És difícil ser el mateix si tu no hi ets.

Ara si que sento el pas del temps,
Vull anar despresa i ell va lent.
Com un pres a la cela tancat,
Quan més a prop més lluny ha anat la llibertat.
Les onades tomben el vaixell,
En el que per fi fora imprudent.
Però saps que seguiré esperant el meu moment,
Pacient, valent sempre pendent d’on bufa el vent.
Imagina un món amb mi ,
On el desig fos sempre realitat.
No hi ha un racó del meu planeta,
On pugui estar i deixar de pensar amb tu.

I ara que no et tinc el meu costat,
Sento que m’han pres un tros de món,
Ara quan em perdo a la foscor,
Ara que no hi ets, no.
Ara és quan voldria despertar.
Ara quan més et trobo a faltar,
Quan tinc por quan més por em fa la por
Quan et posa a prova el teu amor,
És difícil ser el mateix si tu no hi ets.

I ara que no et tinc el meu costat,
Sento que m’han pres un tros de món,
Ara quan em perdo a la foscor,
Ara que no hi ets, no.
Ara és quan voldria despertar.
Ara quan més et trobo a faltar,
Quan tinc por quan més por em fa la por
Quan et posa a prova el teu amor,
És difícil ser el mateix si tu no hi ets.

Mariona.

macaco i Gossos - "Corren"

És tard, no sé quina hora és
però és fosc fa estona.
És fàcil veure que no hi ets
ni un paper, ja poc importa

Poso els peus a terra, vull caminar
necessito despertar en un dia radiant
Encara em queda temps per descobrir
tot allò que m’he amagat i que no m’he volgut dir.

Corren, corren pels carrers corren
paraules que no s’esborren,
imatges que no se’n van.

i ploren, ploren pels carrers ploren
com gotes d’aigua s’enyoren
aquells que ja no es veuran.

Macaco: Difícil descobrir qui sóc avui
una gota em cau mentres una altra em treu la set

plou i fa sol alhora tum bala bala tum bala bala
que m’apuntava a la meva, jo mateix em disparava
raig de llum, il·lumina’m, treu-me el fum
una revolució dins meu que seudiexo i es transforma

no, no,no,no,no,no s’esborren
em conformo amb mirar-me, mirar-me
d’endins cap enfora

On puc anar-te a buscar?
Nena, no és broma,
hauria d’haver estat diferent
però en un moment s’han tancat les portes

Poso els peus a terra vull caminar
necessito despertar en un dia radiant
encara em queda temps per descobrir
tot allò que t’he amagat
i que no t’he volgut dir…

corren…

ploren…

Kestyn.

Haikú

Un vell estany
una granota hi salta:
el so de l'aigua.

Issa

Dins la gàbia, l'ocell
mira la papallona,
amb quina enveja!

Basho

A la campana
s'ha aturat i s'adorm
la papallona.

Amor Petit!

De quin estel t'has despenjat, amor petit...?
Com has sabut guarir l'escletxa gran,
que m'han obert al pit?
On has collit aquest perfum,
que m'ha envaït els cinc sentits?
Si no és abril,
si no és abril,
amor petit.

On has desat els teus juguets,
i els mitjons blancs de fil...?
De quina lluna has pres l'argent,
que dus entre els teus dits...?
I dius que amb mi vols fer-te gran,
i quan t'escolto em faig petit.
No corris tant,
no corris tant,
però corre amb mi.


[ Joan Isaac]


_


Dedicat, al meu amor petit.

-Perque, els teus ulls són mon tresor.


Alba hurtado.

Vilassar de Mar

Sóc del petit poble vilassarenc on pengem ases al campanar per Nadal i sense pensar desapareix el rellotge del poble sense saber on ha anat a parar.
Per Sant Joan fem festes sense parar, celebrem la diada del nostre patró Joan.
Un cop a l’any Vilassar és un paradís, on tots els carrers estan replets de flors i colors que formen el que se’n diu un mar de flors.
Des de la finestra puc veure l’etern i infinit mar, on des del Castell de Burriac vigilen qui ve i qui se’n va.


Paula Sánchez

Vinyes verdes vora el mar (Josep Maria de Segarra)

Vinyes verdes vora el mar,

ara que el vent no remuga,

us feu més verdes i encar

teniu la fulla poruga,

vinyes verdes vora el mar.

Vinyes verdes del coster,

sou més fines que la userda.

Verd vora el blau mariner,

vinyes amb la fruita verda,

vinyes verdes del coster.

Vinyes verdes, dolç repòs,

vora la vela que passa;

cap al mar vincleu el cos

sense decantar-vos massa,

vinyes verdes, dolç repòs.

Vinyes verdes, soledat

del verd en l'hora calenta.

Raïm i cep retallat

damunt la terra lluenta;

vinyes verdes, soledat.

Vinyes que dieu adéu

al llagut i a la gavina,

i al fi serrellet de neu

que ara neix i que ara fina...

Vinyes que dieu adéu!

Vinyes verdes del meu cor...

Dins del cep s'adorm la tarda,

raïm negre, pàmpol d'or,

aigua, penyal i basarda.

Vinyes verdes del meu cor...

Vinyes verdes vora el mar,

verdes a punta de dia,

verd suau cap al tard...

Feu-nos sempre companyia,

vinyes verdes vora el mar!

Lluis Maymó.

el meu estimat barri

Sóc del centre de la nostra ciutat. Un barri considerat culte, de bona gent, de gent de tota la vida, de gent arcaica. On encara en alguns racons a les nits d'estiu es reuneixen al carrer i amb quatre cadires ja tenen la nit muntada.
Al meu barri, el meu estimat barri, té des de mercats de tota la vida on la gent gran i no tan gran encara hi van a comprar, sense haver-se deixat entebanar per grans centres comercials. Places on joves s'hi reuneixen. Escoles per els més petits. Esglèsies pels més ecleciàstics i burdells per els més desesperats.
Des de casa, des de la part de darrera vigilo i contemplo la ciutat. I des de la part de davant vigilo i contemplo l'immens mar i les seves costes. On la platja a l'hivern és solitària, on ningú gosa posar un peu a l'aigua, però en canvi a l'arribar la calor s'omple de gom a gom i la gent busca desesperadament un lloc. Però en arribar el fred tot queda igual, un lloc ben solitari.


Anna Blanch

Aiguamarina

Voldria ni molt ni poc:
ésser lliure com una ala
i no mudar-me del lloc
platejat d'aquesta cala;
i encendre el foc
del pensament que vibra
i llegir només un llibre
antic,
sense dubte, ni enveja, ni enemic.

I no saber on anirem,
quan la mort ens cridi al tàlem:
creure en la fusta del rem
i en la fusta de l'escàlem.

I fer tot el que fem,
oberts de cor i de parpelles
i amb tots els cinc sentits;
sense la por de jeure avergonyits
quan surtin les estrelles.

Comprendre indistintament
rosa i espina;
i estimar aquest moment
i aquesta mica de vent
i el teu amor, transparent
com una aiguamarina.


Josep Maria de Segarra.


Carla.

Sant Antoni de Calonge

Sóc d'un petit poble de la Costa Brava, un poble amb mar i amb muntanya, de pescadors i caçadors. Un poble preciós on vaig néixer i començar a créixer. On vaig dir la meva primera paraula, on vaig aprendre a anar amb bicicleta i a enfilar-me als arbres, on vaig jugar amb la neu aquell hivern amb els meus germans, on vaig començar a nedar i a fer grans castells de sorra.
Un poble ple de gent, aquella dona que donava menjar als ocells i pintava magnífics quadres, aquell capellà que sempre tenia dones a casa, i aquells nens jugant a la plaça de l'església fins que es feia de nit.
Un poble que ara veig trist i adormit, perquè ja no hi visc.







Mercè Cama Vilà

Marfanta

Cerdanyola

Cerdanyola, el nom del barri on visc i on he viscut sempre.Un lloc normal i corrent, ple de gent normal i corrent, amb les seves obligacions i preocupacions, com tothom.
Visc en un segon pis del carrer del Rosselló, on tinc una habitació amb les parets plenes de fotos de gent que conec o de gent que creia haver conegut.Des del balcó d'aquest pis es pot veure un parc ni massa gran ni massa petit on els nens juguen a futbol quan fa bon temps.A les tardes, el sol entra plenament pel nostre balcó i ens permet veure el parc, el carrer, la gent que hi passa i fins i tot, aquelles muntanyes d'allà al fons on sembla que no hi hagi estat mai ningú.La llum il·lumina tot el menjador, on el petit de la casa ha començat a fer les seves primeres passes, 
petites i insegures, sense atrevir-se a deixar anar la meva mà, però sempre amb aquell somriure ingenu que tenen els nens petits.

Sara

Aquell home

Aquell home no va acceptar mai que la seva dona lluís les seves primaveres a la platja, a la vista de tothom, i ara, inaugurats els seus hiverns, tampoc. Què s’ha pensat. Aquell home prohibia les faldilles curtes a les nenes perquè deia que les filles no eren unes qualssevol. Aquell home malparlava de la veïna del segon perquè es pintava massa, i de la fruitera, perquè, viuda com era, s’havia tornat a casar. Aquell home tenia molt amunt el concepte d’amor. I dels joves malparlava absolutament de tots perquè es droguen i no coneixen l’esforç ni la moral ni l’educació.
Aquell home volia tornar a casa i trobar el plat a la taula, la roba ben planxada i la dona callada, que prou ja l’atabalaven els treballadors al seu càrrec. Aquell home volia ser l’amo del seu silenci, de les seves paraules i estirabots, i de les opinions dels altres; entrar i sortir, marxar sense acomiadar-se quan li donés la gana, fer i desfer, portar els comptes i demanar continus explicacions a qui fos. I que a l’hora d’anar a dormir les seves filles li fessin un petó, com ha de ser en una família modèlica.
Perquè aquell home era un home com calia i n o acceptava discussió, un home d’aquells que no ploren, d’aquells de veritat, amo de ca seva fet a si mateix, dels qui treballen, dels guerrers del dia a dia, complidor i felicitat a la feina, absolut dels pecats al temple on cada diumenge a cops d’oracions es guanyava un lloc al costat del Senyor. Ah! I seguidor també - el primer- del millor equip del món de futbol.
Aquell home rematava les converses amb un perquè ho dic jo i prou. ell portava els pantalons i aquí mano jo. Aquell home dominava el sofà i el televisor. Aquell home convidava sempre al bar i sempre guanyava al dominó. Aquell home a les eleccions votava a qui voten els senyors, odre, moderació i tradició.
Aquell home se sentia guanyador, treballador, indispensable. Ho tenia tot i ell mateix s’encarregava de fer-li-ho saber a tothom.
Aquell home sempre deia no, excepte als seus superiors.

- Ah, ves per on. És aquell que camina per allà, el del bastó.

- Pobrissó, Tan sol!

Paula Sánchez

Just eren tocades les nou de la nit

Eren tocades les 21h de la nit. Quina sensació més estranya. Quasi em faltava l'alè per respirar.
Jo era allà, a les fosques, dins la meva habitació enfront d'una gran finestra que acaparava gran part d'un cel estrellat com mai l'havia vist.
Recordo la meva cara reflectida al vidre fred de la finestra; era una nit del mes de Març. Els meus ulls s'enfonsaven en un mar de llàgrimes que no cessava, i un miler d'imatges anaven amunt i avall a la meva ment. Tothom sabia que l'avi s'havia posat malalt, però confiàvem que aviat tornaria a ser a casa, entre nosaltres. Però aquella mateixa nit mentre miràvem la televisió amb el meu pare i amb la meva germana, el timbre del telèfon va trencar un silenci quasi pactat, respectuós però ple d'esperança.
Era la meva mare. Just comunicava des de l'hospital que el meu avi ens havia deixat. Mai podré oblidar aquell moment. Vaig sentir ràbia i por a la vegada; era molt important per mi i el fet de pensar que mai més el tornaria a veure, em feia caure en un estat de bogeria i tristesa desconsolada.
Ara que ja han passat els anys i sóc més gran, puc dir que el recordo amb alegria i que em fa feliç saber que la seva ànima seguirà viva entre nosaltres per sempre.


...Just eren tocades les 21h. de la nit.



Tamara.

Ghost World

Aqui presento una tira del cómic Ghost World (Món Fantasmal) de Daniel Clowes. El cómic explica la història d'Enid i Rebecca, dues amigues que experimenten el camí cap a la maduresa i l'incert futur de la seva relació. Recomano el cómic i si voleu, la pel·licula, tot i que el cómic es la part real i la pel·licula és una inspiració.
Si voleu llegir la tira cliqueu sobre la imatge!

Nit

Les arrels que escupen branques de marbre i m’esquitxen amb la suor dels estels, m’han escrit un relat de por, i jo en sóc la protagonista. M’han dibuixat el paradigma d’un moment humit, han ofegat els propòsits d’una espelma que es volia suïcidar i, dins un cotxe fúnebre, han organitzat una romàntica velada. De les arrels, un silenci estripat, dolgut, manipulat, violat... i unes cames, estirades dins un llit, que demanen a crits apagar el llum i posar-se a dormir, després d’afegir una última oració a aquest paper sense sentit.


Van Gogh, La noche estrellada, 1889.


Mercè Cama Vilà

París

No és l’atzar el que impulsa la gent com nosaltres a París. París tan sols és un escenari artificial, un escenari giratori que permet a l’espectador visualitzar totes les fases del conflicte. Per si mateix, París no inicia drames, doncs aquest comencen a un altre lloc. París tan sols és un instrument obstètric que arranca l’embrió viu de la matriu i el col·loca a la incubadora. París és el bressol dels naixements artificials. Aquí, cadascú torna a la seva terra; somia que torna a Berlín, Nova York, Chicago, Viena, Minsk. Viena mai és més Viena que a París. Tot és apoteòsic. El bressol lliura els seus nens i altres ocupen els seu llocs. Aquí es pot llegir a les parets on van viure Zola, Balzac, Dante, Strindberg i tots aquells que alguna vegada, van ser algú. Tothom a viscut a París durant un moment o altre. No obstant, ningú mor aquí...

Text: Fragment "Trópico de Cáncer" Henry Miller

Foto: "Au Pont de l'Alma", Robert Doisneau

Elena Ponce

La cançó de la felicitat =)

Si estàs trist,
i et manca l'alegria,
deixa enrere la malenconia,
vine amb mi i
t'ensenyaré
la cançó de la felicitat.

Dum, dum, dum

Bat les ales,
mou les antenes,
dóna'm les dues potetes,
vola per aquí i
vola per allà
la cançó de la felicitat.

Dum, dum, dum...



[divendres grabem el vídeo^^]

Idil·li xorc

L'estol de captaires professionals baixava lentament per la rampa de la carretera, com una riuada mansa que, a rodolons i a empentes, aniria a desembocar a la vila.
Era un escamot de l'exèrcit de la misèria i de la ganduleria, que passejava alegrement a la desfeta, llançant flastomies o grunys de bèstia inconscient, esventant ferums de cort i de pa negre, i ensenyant, a tall de creus i medalles arreplegades en el camp de batalla, rastelleres de llagues, crostes purulentes, ossos retorts, membres atrofiats, connes de femsa i vivers de polls; totes les xacres de la pobresa i de la brutícia; tots els estigmes de la fam i de la bascosaria.
La majoria eren vells, éssers fora de sexe, pellofes humanes espremudes, fulles esgorgueïdes i despreses, que el sol i la pols ressecaven, que les gebrades i la gana consumien, i que rodant sempre a la intempèrie, el temps les empenyia mandrosament cap a la mort sense que se'n donessin ben bé compte, inconscients de les injustícies del destí, malmirades pels fills gasius, escarnides pel proïsme indiferent, arrambades per tothom fora de dret, com brossa inútil de la vida.


Caterina Albert (Víctor Català) Fragment inicial de Idil·li xorc, dins Drames rurals

Paula Sánchez

Diga'm

T'estimo,
no t'estimo,
et beso, t'abraço, et detesto,
et deixo i no et deixo.

Et desitjo,
t'enanyo, t'acaricio,
t'odio quan vull,
però faig cas al teu cor
i sempre,
et dono la mà.

Et dono la mà
i sento dins meu papallones
que aletejen fortament.

Ara,
després d'aquesta confessió,
d'aquesta humil confessió,
diga'm, explica'm,
quin sentiment és aquest,
el que s'amaga darrere les nostres mans.

Diga'm, explica'm.



Meritxell

Que tinguis sort

Hi ha certs aspectes del matrimoni que no es manifesten de forma immediata. Feia sis, set mesos que estava casat -feliçment casat, alegrement casat- i de sobte un dia vaig dir-me "NO podré estar mai més amb cap altra dona nua, mai MÉS? Seriosament?... en altres paraules, amb tota la gent diferent, tipus de cossos, i talles. Estàs dient: Aquests són els darrers pits que toco? Interessant... Em sembla que encara no ho havia entès".
S'ha de deixar reposar. Tornar a conmsiderar-ho l'endemà. El que dic, és que aquestes mans no tornaran a tocar cap altre dona. En cap altre situació?.. Ni que ens trobem en països diferents? És que ens hem tornat bojos o què?
Ui-uiui... Així, el que dic és: "No".. "No" és la paraula a la qual m'agafo... Carai... i el mateix per a tu? Sóc al darrer home que veuràs nu? Uau... bé, que tinguis sort.

Anna Blanch "Sobreviure en parella"

Plorant les hores

Si alguna cosa que jo
encara no he dit mai,
Que els meus problemes mal de caps,
parlen de tu.
Només per això
jo tinc el cor com una pedra,
Doncs m’esperava
una dona més sincera.

Si de debò no penses dir-me ni una paraula
Tantes vegades un perdó
i et perdonava
però en canvi tu,
Tu només dius que no m’enyores,
I marxaràs
i em deixaràs plorant les hores.

Com ho faràs?
troba una excusa
o simplement te’n vas.
Saps que per mi,
no hauràs de preocupar-te
No intentis provocar-me,
He fet una cançó per recordar-te
Però no la canto mai per oblidar-te.

No se’m envà del cap el teu somriure,
Sento que es una ferida,
la teva mirada.
Aquell somriure que m’obria,
Tot allò que avui se’m tanca.





Miriam González

Així com cell qui es veu prop de la mort - Ausiàs March

Així com cell qui es veu prop de la mort,
corrent mal temps, perillant en la mar,
e veu lo lloc on se pot restaurar
e no hi ateny per sa malvada sort,
en pren a me, qui vaig afanys passant
e veig a vós, bastant mos mals delir:
desesperat de mos desigs complir,
iré pel món vostre ergull recitant.



Mariona.

Dóna'm

Dóna'm la mà.
Estima'm,
no m'estimis.
Besa'm, abraça'm, detesta'm,
deixa'm, no em deixis!

Desitja'm.
Enganya'm, acaricia'm,
odia'm si vols...
Però dóna'm la mà.
Dóna'm.



Carla.

Ull per ull - Adrià Puntí

Perdo la por però em tremola el pols.
Qüestió d'orgull, m´aixeco i no puc,
un bon trau just al mig del cervell,
ull per ull, dent per dent,
qui sap si tots som mecs.

Comissari a sou, no hi haurà ni un pam de net.
Cauen guspires, plou però no et mulles,
potser no et cal sopluig.
Un déu fent virolles,
qui no plora ni mama ni beu.

Ull per ull, dent per dent,
qui sap si tots som mecs.
Comissari a sou, no hi ha ni un pam de net,
mmmmm, no hi haurà un pam de net,
no hi haurà un pam de net.

Cops de puny, ulls de vellut,
guerra de botonets.
Per orgull tu ets sents sol,
no vindrà d´un pam.
Per orgull tu et sents sol
no faràs el net mai.

Fora complexes, prou de modèsties,
no et caldrà fer-te el gran.
Mala memòria, falses històries
d´un nen d´abans.

Rau la por, la sang et cou, llàgrimes plorant,
des de sempre has estat un cocodril merdós.
Que et duri, que et duri, que et duri...
la bona sort.
Que et duri, que et duri, que et duri...

La gent mirant tots embadalits,
tu ets sents sol, ningú fa un cas,
escallolit mirant, no et mouràs ni un pam,
sense moure el nas.



Mercè Cama.

Criatura dolcíssima, Joan Fuster

Criatura dolcíssima, que fores
la sola riba, un deix d’idea,
la mà que entre les meues perdurava!

No sé si m’estimaves: t’estimava
i això era tot, i això era prou,
i els nostres cossos obraven en llur glòria.

Érem hostes del bes i la insistència,
i et sabia ma carn meravellada
i argument negador de la nostàlgia.

Tenies dinou anys, i a punt la joia,
i esperança de mi en les teues galtes.
Jo t’intentava noms i altres carícies.

Vindrà l’hora de veure dins els versos
i algú dirà de mi: heus ací un home
que moria allarat en clars abismes.

¿Però no hi trobaran ta pau, tos muscles,
la teua olor completa penetrant-me?
¿No hi llegiran ton nom amb un bell pànic?


Sara

Realitat

-He estat pensant en allò que em vas dir.
-Que jo vaig dir?
-Si. Sobre com sovint sents que observes la teva vida des de la perspectiva d’una anciana que està a punt de morir. Recordes?
-Sí, segueixo sentint-me així de vegades. Es com si mirés enrere en la meva vida, com si la meva vida conscient fossin les seves memòries.
-Exactament. Vaig escoltar que Tim Leary va dir quan s’estava morint que anhelava el moment que el seu cos estigués mort, però el seu cervell encara visqués. Diuen que hi ha activitat cerebral de 6 a 12 minuts desde que tot s’apaga. I un segon en la consciència d’un somni, bo, és infinitament més durador que un segon conscient. M’entens?
-Sí, clar. Per exemple, em desperto i són les 10:12, em torno a dormir i tinc aquests llargs, i bells somnis que semblen durar hores, i llavors em desperto i són les... 10:13 .
-Exacte. I vam parlar de 6 a 12 minuts d’activitat cerebral. Vull dir, podria ser tota la teva vida. És a dir, tu ets aquesta dona mirant cap a enrere a tot.

Paula Sánchez

Res, és clar

Entra poca llum per la finestra
suficient per veure volar la pols.
Àcars que no saben si pugen o baixen
a l'instant d'una habitació fosca
que va deixant d'existir.

És mínima l'acció i qualsevol moment
em fa dubtar si creixo,
o més aviat em faig petita.

Puc palpar els moments més buits,
I no trobo sorra per omplir-los,
ni tan sols coure per tapar el forat
que ens ha deixat la tardor.

Des de que el temps és groc,
i el verd s'amaga,
des de que penso la teva olor
i no aconsegueixo trobar-la...

...Només m'acompanya la incertesa,
de no saber si això em fa créixer,
o més aviat em fa petita.

Elena Ponce

Otis Redding

OTIS REDDING

Pain In My Heart

Pain in my heart
Is treating me cold
Where can my baby be
Lord no one knows

Pain in my heart
Just won't let me sleep
Where can my baby be
Lord where can she be

And now the days
Has begin to get tough
I say I want you to come back, come back,
Come back baby,
I had enough
Ohh

A little pain in my heart
Just won't let me be
Wake up restless nights
Lord and I can't even sleep.

Mmm, mmm yeah
Stop this little pain in my heart

And now the days
Has begin to get rough
I say I want you to love me, love me,
Love me baby till I get enough

Ohh

Pain in my heart
Little pain in my heart
Stop this little pain in my heart
Stop this little pain in my heart

Someone stop this pain
Someone stop this pain

Ohh


Estefania Dorado

MESTER D'AMOR, Joan Salvat-Papasseit

Si en saps el pler no estalviïs el bes
que el goig d'amar no comporta mesura.
Deixa't besar, i tu besa després
que és sempre als llavis que l'amor perdura.
No besis, no, com l'esclau i el creient,
mes com vianant a la font regalada.
Deixa't besar -sacrifici fervent-
com més roent més fidel la besada.
¿Què hauries fet si mories abans
sense altre fruit que l'oreig en ta galta?
Deixa't besar, i en el pit, a les mans,
amant o amada -la copa ben alta.
Quan besis, beu, curi el veire el temor:
besa en el coll, la més bella contrada.
Deixa't besar
i si et quedava enyor
besa de nou, que la vida és comptada.

Mireia Alarcón

L'alquimista

Comiat
Ja no sé escriure, ja no sé escriure més.

La tinta m’empastifa els dits, les venes…

He deixat al paper tota la sang.

¿On podré dir, on podré deixar dit,

on podré inscriure la polpa del fruit d’or sinó en el fruit,

la tempesta en la sang sinó en la sang,

l’arbre i el vent sinó en el vent d’un arbre?

¿On podré dir la mort sinó en la meva mort,

morint-me?La resta són paraules…

Res no sabré ja escriure de millor.

Massa a prop de la vida visc.

Els mots se’m moren a dins i jo visc en les coses

_

Josep Palau i Fabre

_

Mercè Cama