Arriba a casa, tot sembla tranquil. Massa tranquil. Serà perque està sola a casa. Sense poder disfrutar d’aquests moments de tranquilitat, casi aconseguint la pau. Tot es trenca. Només ha calgut un instant per que tota la màgia d’aquest moment es trenqués. Ja han arribat. Intenta agafar forces i fer-se forta, però la feblesa pot amb ella.
Tot és fosc, un color lleig i amarg. Busca la claror però només pensa que el temps passa, passa i cada cop més ràpid sense adonar-se de que ella també es fa gran.
La pluja li fa recordar la tristor i la negror del mal temps que té en la seva vida. Vol aturar-se i respirar tranquilla però no pot, no en té de temps per respirar tranquila.
Voldria dir prou, tot s’acabat, allunyeu-se de mi, deixeu-me, aparteu-se però mai serà capaç de fer-ho.
Ha canviat. Ara no vol pensar en el futur. Vol viure en el present. Sense aturar-se ni haver de pensar que li espera demà.
Però ara només sent dies de pluja.
Anna Blanch
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
3 comentaris:
M'agrada molt!
apa, vaig a llegir Ramona, adéu!
(quina manera d'amargar-nos el cap de setmana Busquets...) xD
apa-siau!
la senyoreta d'aquí adalt te tota la raó...BUSQUETS!quina manera d'amargar-nos el cap de setmana,,,mai millor dit!mare meva no s'acaba mai el llibre!
ara referent a l'escrit de l'Anna, crec que poques persones saben el significat del poema, només llegint la primera linia ja ho he entés! =)
està molt be anna!!!!!
apa hermosa!! =)
sóc la Paula!
Publica un comentari a l'entrada