Encara recordo quan la nena era petita i sortia al pati saltant i cridant. Alguna vegada de tan esverada que estava queia a terra i, plorant, plorant, reclamava que unes mans adultes la portessin amb molta cura fins a la font del costat del llimoner.
Altres vegades, seia de cul a terra i amb un continu estira i arronsa convertia els seus petits peus en una màquina excavadora. Treia muntanyes gegants de sorra per fer aquells pastissos d'una fictícia xocolata que després cap mestre voldria tastar.
La nena marxà aviat, en aquell temps la canalla no tenia possibilitats de superar una malaltia com la de la Marina i molts se n’anaven i deixaven el poble angoixat per molts dies.
Va tenir una infància bonica, petita però bonica.
Mercè Cama Vilà
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada