És curiós com el pas dels anys fa que oblidis les coses. Aquelles coses que no t’agrada oblidar perquè formen part del teu passat i potser perquè eres petita, ara ja no ho recordes com abans, i et sap greu. Ja fa uns quants anys que va morir el meu avi, i sovint quan hi penso, desitjo amb totes les meves forces poder recordar algun dels moments que vam viure junts, però no ho aconsegueixo, tant sols tinc algunes imatges al meu cap o també coses que recordo que m’explicava la meva mare o la meva àvia. Detesto no poder-lo recordar millor, aleshores era més petita, però prou gran per saber què havia passat. Les fotografies també ajuden a recordar les persones estimades, i fotografies del meu avi en tinc ben poques. Una de les coses que més il·lusió em fa recordar és quan de més petita, anava a casa seva a dinar i jugàvem al domino amb una taula a la vora de la porta del carrer per tenir la llum del sol. M’agradaria poder recordar si em guanyava ell o el guanyava jo, però estic segura que més d’una vegada em va deixar guanyar. Sé que el meu avi m’estimava molt, i ara escrivint aquestes paraules i amb una o dues llàgrimes als ulls, penso que encara que no recordi molts moments dels viscuts, sempre el tindré present en la meva vida i sempre l’estimaré com ell em va estimar quan encara vivia.
Carla Sivilla.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
3 comentaris:
Crec que és el que més molesta. Quan notes que comences a oblidar a algú, perquè et sents culpable, i penses que és culpa teva i que no hauria de ser així. I a més molesta, perquè si hi ha una cosa que ens permet tenir present a una persona que ja no hi és són els records.
Però bé, després et pares a pensar i... una imatge, una sola, pot transmetre tant o més que un llarg record.
Un petó molt gran, Carla.
A mi em va passar el mateix amb el meu avi. Recordo poques coses d'ell, però del que mai m'oblidaré és de quan la meva mare em va dir que havia mort, doncs ell portava patint molts mesos i finalment va deixar de passar-ho malament, en el moment en que vaig sentir; Elena, l'avi ens ha deixat... No em va sortir res més de dins meu que un; ara ja està, ja dorm. Pot ser jo tindria 8 o 9 anys, pero li vaig dir a la meva mare que no patís que havia d'estar contenta de que l'avi ja no estigues malalt. Vaig ser capaç de no plorar, si fins i tot em sentia culpable per pensar que ara estava en un lloc millor, però ara que m'enrecordo ploro com una bleda... pot ser per què de vegades, quan som petits mirem les coses desde un punt de vista més innocent, un punt de vista amb el que ara ens agradaria mirar les coses.
Elena
El vaig mirar, uns ulls petits, em va mirar. Li vaif dir "Avant", com ell m'havia dit feia anys i ja no ens vam tornar a veure mai més.
Encara el recordo.
Mon
Publica un comentari a l'entrada