Sento fred, sento aire que mou els meus cabells i xiuxiueja a la meva oida, noto l'olor de sal, el meravellós i característic olor de mar. Em sento bé, tranquil·la, calmada, agust...Em sento absent del món, de la gent, dels estudis, de la família, dels nois...Però em sento a prop de la natura marítima, la llibertat salada que m'envaeix a cada sospir. Noto rajos de sol a l'esquena, és aviat, les 16:30 d'una tarda de novembre i sembla que s'hagi parat el món. Tot és perfecte, és irreal, és màgic. Màgia, només aquesta paraula pot descriure tot això, el fred envaintamb calfreds tot el meu cos. Tú, al meu costat, et miro i sento que t'estimo, no t'jo pots arribar a imaginar. Vull que no existeixi el tems, parar-ho tot i fotografiar aquest moment dins el meu cor. Mirar el mar, i submergir-me en un món blau, fred, tan salat que sembla dolç. Miro un altre cop i penso:
-Què més m'agradaria a mi!
Que més m'agradaria que xoqués contra mi mil cops al dia, sentir com la meva pell es desfà i els meus peus deixen de sentir les pedres, i m'estic desfent...
Em desfaig sobre el mar i em torno blava, líquida, freda...I el vent m'arrossega, molt fort, cap aquelles roques ja verdes i humides, i retorno un altre cop, sense parar...Al final, la sorra m'evadeix i m'eixugo, ja no sóc aigua, líquida, freda...
Ara sóc un trosset de vida trencat, en mil trossos, sobre la sorra groga, sòlida i calenta.
Però, tu estàs allà, mirant-me, i et tornes aigua, i véns a buscar-me i marxem totes juntes, cap al mar, i naveguem....I som blaves, líquides, fredes....
Som lliures.
(Ningú com tú.)
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada