Villa Borghese

Visc a Villa Borghese. No hi ha ni rastre de brutícia enlloc, ni una cadira fora de lloc. Aquí estem tots, no falta ningú, estem sols i morts. Ahir a la nit, en Boris va descobrir que tenia polls. Vaig haver d’afaitar-li les aixelles, ni tan sols així se li va passar la picor. Com pot algú agafar polls a un lloc tan meravellós com aquest?. Però no importa. Potser mai ens hauríem arribat a conèixer tan íntimament, en Boris i jo, si no hagués estat pels polls.

En Boris és un profeta del temps. Diu que hi haurà més calamitats, més morts i més desesperació. El càncer del temps ens devora. Els nostres herois s’han matat o s’estan matant. Així que l’heroi no és el temps, si no la independència del transcurs d’aquest. Hem de marcar el pas, en files tancades, cap a la presó de la mort.

Ara som a la tardor, segon any a parís. Em van enviar aquí per una raó que encara no he pogut endevinar. No tinc diners, ni recursos, ni esperança. Soc l’home més feliç de món. Fa un any i sis mesos que creia ser un artista. Ja no ho penso, ara ho sóc. Tot allò que era literatura s’ha desprès de mi. Ja no queden més llibres per escriure, gràcies a Déu. Llavors...aquest?. Això no és un llibre, és una calumnia, una difamació. No és un llibre en el sentit ordinari de la paraula. És un insult perllongat, una escopinada a la cara de l’art, una puntada al cul a Déu, a l’home, al destí, al temps, a la bellesa, a l’amor... a tot allò que os sembli.



Henry Miller - Trópico de Cáncer (acabaré traduint el llibre sencer... quan en Busquets marxi de vacances ficaré la part més picanteta jiji, què dolentota, jiji xD)


Elena Ponce