Voldria ni molt ni poc:
ésser lliure com una ala
i no mudar-me del lloc
platejat d'aquesta cala;
i encendre el foc
del pensament que vibra
i llegir només un llibre
antic,
sense dubte, ni enveja, ni enemic.
I no saber on anirem,
quan la mort ens cridi al tàlem:
creure en la fusta del rem
i en la fusta de l'escàlem.
I fer tot el que fem,
oberts de cor i de parpelles
i amb tots els cinc sentits;
sense la por de jeure avergonyits
quan surtin les estrelles.
Comprendre indistintament
rosa i espina;
i estimar aquest moment
i aquesta mica de vent
i el teu amor, transparent
com una aiguamarina.
Josep Maria de Segarra.
Carla.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
4 comentaris:
amb tant comentariss això es satura xD
Feia molt que no sentia aquest poema, m'agrada molt i m'agradava molt, forma part del meu passat. I he dit "sentia" perquè l'escoltava en una versió musicada. La trobarem?
Ramon
n'he trobat una d'ovidi montllor
pos ser?
Carla.
pot seeeeer*
u_U
Publica un comentari a l'entrada