Entra poca llum per la finestra
suficient per veure volar la pols.
Àcars que no saben si pugen o baixen
a l'instant d'una habitació fosca
que va deixant d'existir.
em fa dubtar si creixo,
o més aviat em faig petita.
Puc palpar els moments més buits,
I no trobo sorra per omplir-los,
ni tan sols coure per tapar el forat
que ens ha deixat la tardor.
Des de que el temps és groc,
i el verd s'amaga,
des de que penso la teva olor
i no aconsegueixo trobar-la...
...Només m'acompanya la incertesa,
de no saber si això em fa créixer,
o més aviat em fa petita.
Elena Ponce
3 comentaris:
És bastant pedant això de ser la primera, i de moment la única, que comenta el meu escrit, així que no diré res més, era més que res per desvirgar, en quant a comentaris, per segona vegada aquest lloc.
Elena.
Què boniiiiiiiiiic!
ja saps que m'encanta com escrius.
en fi, signo des del meu blogspot i així sabreu que sóc jo.
Per cert, si algú em dóna permís, publicaré una cançó d'Adrià Puntí (incloent-hi la lletra.
Mercè.
Penso que el poema s’entén perfectament, cadascú diferent perquè te una mentalitat diferent, com qui diu que cada persona es un mon doncs cadascú ha interpretat el poema a la seva manera i amb la seva història. M’ha agradat molt!
Paula!
Publica un comentari a l'entrada