divendres, 9 de maig del 2008
Criatura dolcíssima, Joan Fuster
Criatura dolcíssima, que fores
la sola riba, un deix d’idea,
la mà que entre les meues perdurava!
No sé si m’estimaves: t’estimava
i això era tot, i això era prou,
i els nostres cossos obraven en llur glòria.
Érem hostes del bes i la insistència,
i et sabia ma carn meravellada
i argument negador de la nostàlgia.
Tenies dinou anys, i a punt la joia,
i esperança de mi en les teues galtes.
Jo t’intentava noms i altres carícies.
Vindrà l’hora de veure dins els versos
i algú dirà de mi: heus ací un home
que moria allarat en clars abismes.
¿Però no hi trobaran ta pau, tos muscles,
la teua olor completa penetrant-me?
¿No hi llegiran ton nom amb un bell pànic?
Sara
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
3 comentaris:
És molt maco.
Ara amb el meu únic permís pujaré una cançó d'Adrià Puntí.
Per cert, si que heu posat cosetes noooo? M'agrada molt lo de Palau i Fabre, i les fotos també estan molt bé :D
Apa siauuu!
Mercè.
Hi ha una versió musicada del poema. La tens? La podries penjar.
Ramon
m'agrada el poema:)
he entrar i he trobat moltes coses noves!!
així m'agrada xd
Carla.
Publica un comentari a l'entrada